Només porte dos dies ací i ja han passat un grapat de cosses , la primera es que tinc a casa un eriçó , intentàrem fer que se'n anara , però ell ha tornat fins a tres vegades , i com que no hi ha manera de que Sambori no li lladre , l'ha clavat a dins de casa. El bitxo es molt guapo , i prou divertit. I no , NO te nom , i no el tindrà fins que me'l quede , si me'l quede.
El Eriçó !!.
Per altra banda ahir per la vesprada em van convidar a un concert i anit vaig estar al Radio City a un de flamenco fusió que va estar de la ostia , o com escriu la meua estimada Inés Infante : "¡Ámonos quillo! En las pupilas de Inés Infante zapatea un gitano, y oleee… zapatea mientras su primo da palmas y arden las pupilas de Inés sobre la boca un cuarto de luna abierta; Entre las oscuras palmas se forma una minúscula guarida donde crece romero y se bebe manzanilla, Inés se cuela cuidadosamente y se acurruca, el pecho le late al compás y el aire se le entrecorta en destellos…y oleee! Palmea el primo palmea, entre una línea y otra de su palma Inés Infante yace excedida con los zapatos negros en los ojos y un túnel en sus oídos, ¡ámonos quillo, ámonos!"
I per a que afegir res més , no?. Potser un vídeo. Podeu escoltar una flauta , i no la veieu , simplement es que la tapa una columna.
I decidirem anar cap a Otsagabia o Otsagi com li diu Aitziber, a vorer esport rural que en euskara es Herri Kirolak, la carretera revirada com ella a soles però impressionant per els arbres que la bordejaven , es una de les carreteres més boniques per les que he conduit. Una vegada a Otsagabia , que es un poblet amb un clar regust vasc , situada al nort del Vall de Salazar, a 764 metres d'altitud, a la confluència dels rius Zatoya i Anduña, al costat del bosc d'Irati, Otsagabia es presenta com un dels pobles més típics del Pirineu Navarres. El caracteritzen, el seu pont medieval, carrers empedrats i cuidades cases situades als dos costats del riu Anduña. A la plaça del poble hi ha una tenda , que varem assaltar per a comprar des de formatge fins a fongs. L'esport rural , com li diuen per allà , es com a mínim curiós , i si , consisteix en demostrar qui es més burro de tots.
Esport Rural.
Tot va començar amb una prova combinada que si no recorde malament consistia , en córrer , córrer amb un sac de 40 kg a l'esquena , replegar panotxes de blat de terra i clavar-les dins d'una cistella , serrar un tronc en llesques i crec que ja està. Després ja vingueren les individuals , que si partir un tronc amb destral , que si pujar fardos a 7 metres d'alçada , portar dos lleteres de 50 kg. , o com diu Aitziber que es diuen txingas, el més lluny possible ... i en aquesta última prova , hi havia concurs popular , i qui es va apuntar ?? , doncs Edu i Edgar , si si , Gozilla i Gamera de nou cara a cara , i amb premi , un pernil !!!. El resultat va ser victòria absoluta d'Edgar amb el guany del pernil. Encara que tenim el vídeo que permet impugnar la prova , no ho farem :P , doncs es pot vorer com no xafa la línia.
Vídeo de Edgar no xafant la línia.Per a nosaltres es el campió.
Després del esport rural i com la colla no parava de parlar de la truita de fongs , vam decidir comprar uns pots de fongs i fer el sopar a casa. El que en certa manera va ser un error , doncs el plan d'eixir a acomiadar-se de Iruñea va quedar malferit al sofà ... que ens va portar directes al llit. Al dia següent , l'únic que vam fer va ser conduir per a tornar fins a casa , aixó nosaltres , als altres encara els va donar temps de visitar Olite i vorer al expresident de USA Jimmy Carter , que coses. De tornada vam parar a Albarracín a una fosa comuna de la guerra civil espanyola.
Monument republicà a Albarracín.
El nostre més sentit homenatge a tota la gent que va perdre la vida per defensar la causa republicana.
Com pujar i baixar del Perdut ens va semblar be , doncs al dia següent vam fer descans actiu. Matinarem i agafarem carretera cap al vall de Roncal , al final agafarem una senda cap a dalt per pujar fins a Lakora. Es una pujada sense massa exigències, però te una vista espectacular , i una senda que va fent cresta una estona que es brutal. Pujarem fins a dalt de tres pics propers , ballant per les crestes que fan de nexe entre elles, i veien de prop la ovella que dona la llet per al formatge del Roncal, la 'Ardi Latxa' (ovella peluda?). Que anaven pintades de colors. Per suposat també vam vore vaques. Al pic de Lakora hi ha una bústia en forma de caseta , on es tradició que l'últim que puja agafe el paper que ha deixat el penúltim i li envie una carta a la direcció, deixant aquest el seu paper amb la seua direcció per a que el proper faça el mateix.
Vistes des de el camí cap a Lakora.
Jo de pujar no tenia problema , però al baixar , els bessons es van fer de fusta i patia més que un gos. Fins que vaig descobrir que si els calfava un poquet i feia petjades menys dures no em feien mal , així que vaig començar a baixar corrent , carlitos es va unir a mi , i anàvem per les crestes fent marxa com si de la 'comunitat del anell' es tractara :P. Ara seriosament , pujar a Lakora es una excursió molt recomanable. Una passada.
Al cim de Lakora.
Una vegada baix , vam buscar un lloc on dinar , però no va haver-hi forma. I ens conformarem amb uns gelats i unes gominoles. La 'excusa' per a no donar-nos de dinar va ser que feia deu minus que el menjador estava tancat i que si no ens donaven ben be de menjar , no ens en donaven. Lo curiós , que vam visitar uns 10 restaurants i a cap ens van donar de dinar.
Ardi Latxa
La vesprada es tan particular que la vaig a deixar per a un proper post , ja veureu ...
Avui es el dia , jo he dormit prou malament , els veis tenien una 'jarana' important fins a les dos del matí i desprès Juanma ha començat a menejar-se. Si , ja ho se , soc un ploró . El fet es que ens fiquem la roba , eixim de la tenda , a la que li llevem les varetes per a que caiga terra i a les 7 comencem a pujar. Son uns 4 km. de pujada fins al cim , amb un desnivell de uns 1200 m. que poden costar de 3 a 3 hores i mitja. Hi han dos grups més que comencen a pujar amb nosaltres , un xic i una xica que jo pense que son Polonesos i un pare (Aita) i un fill amb uniforme del Athlelic de Bilbao. La pujada al principi no es molt complicada , prou pedra , camí , alguna escaleta i un parell d'eixumeneres de pedra. Primer des de el refugi anem cap a la dreta per a una vegada superat el primer espoló , trencar cap a la esquerra per anar cap a la gelera que hi ha entre el Cilindre i Mont Perdut. Anem pujant amb calma , parant un parell de minuts cada 30 per prendre aigua. A mitja pujada es poden vorer ja trossos de gel amb aigua acabada de fer , a la gelera. Finalment arribem al 'Llac Gelat' i podem vorer tota la 'escupidera' , pujant directament cap al cel. Es cresteja un poquet i comencem la pujada per les pedres , aquest tram es fa llarg , molt llarg , tot es pedra menuda i esvara molt , però quan ja començava a desesperar-me vaig trobar una mena de senda que em facilità la resta de pujada , finalment pujava la escupidera , desprès continuar pujant per l'esquerra un tros que encara tenia gel i on vaig patir molt de fred , i ja estàs al cim.
La 'Escupidera' , la taca negra es Juanma.
I al cim toques el cel , al teu voltant tots els Pirineus , els núvols als teus peus. I al cim , curiosament ,poc vent , i poc fred. Al rato arribava Juanma , que va pujar en menys de 4 hores, i es que ja el tenim en forma. Ara tocava baixar , i tocava baixar fins a Iruñea , uns 15 km. de baixada fins a la pradera d'Ordesa . La baixada del Perdut a mi em va costar , a Juanma més :P (Lentooooo !!!). Una vegada a Goriz , replegarem tenda i trastos , menjarem barretes , xocolata ... per a poder baixar el més raid posible. Arrearem cap a baix , baixarem per les clavilles , aquesta vegada si. I cap a la pradera. Ordesa baixant es va fer interminable , una vegada a l'alçada del riu continua i continua , i amb 12 hores de camí a la esquena estàvem prou cansats. A les 7 de la vesprada agafarem per fi el bus. Ens vam canviar i carretera fins a Iruñae , sopar per el camí i al arribar tast de bacalao al Pil Pil de Aitzi , que encara que ella diga que no , estava molt bo. Una dutxadeta , un got de patxaran i dormir , que demà matinem per anar a un altre pic , Lakora.
Acó es el cim del Mont Perdut.Una pena el so, això si.
P.D. : Agrair , com no , a Edgar i a Aitzi la seua paciencia amb nosaltres :).
Groooooooaaarrrrr , son les 5 a.m. el telefon ha fet acte de presencia en forma d'alarma , i jo ja estic eixint de la caserna general de Iruñea. A les 5:32 a.m. Juanma baixa del tren i camí cap Torla amb cotxe. Per el camí només ens vam perdre dins d'Iruñea i acabarem al cementeri. Un cafè amb llet i croissant a Jaca , llarg , prou llarg.Finalment a les 10 ja estem envoltats de natura i un fum de turistes,som pocs amb moxilla gran, tras deixar el cotxe a Torla i agafar el bus (Per si algú va, al bus no venes bitllets , els heu de comprar avanç!!). Amb no molta pressa comencem a pujar per Ordesa cap a Goriz. L'última vegada pujarem per Caçadors , però avui volem arribar el més aviat i descansats que siga possible , que jo he dormit 3 horetes i Juanma ha passat tota la nit al tren.
La famosa 'Cua de Cavall' desde el camí que puja a Goriz.
Al arribar al 'Circ de Soaso' hi han dues possibilitats per a pujar , el camí de les clavilles o un camí que puja per la dreta. Agafarem el camí , es mig hora més , però anem be de temps i prou carregats. Una vegada dalt , Goriz està a una passejada d'una horeta. A les 15:00 estem ja a Goriz , però no podem plantar la tenda fins d'ací unes hores doncs només es permet la pernocta, el tema es que s'acampa a una mena de terrasses a una vessant , i com es aviat podem escollir una còmoda i propera al refugi , així que la busquem i quan ja la hem escollit , ens tirem a fer una migdiada damunt del lloc que ens agrada , així passa el temps , mirant al cel i fent forat als núvols , xarrant del plan de demà i del mon en particular , i dormint a estones. Sopem lleuger , i ens fiquem al sac avanç de les nou de la nit , fa fred , prou fred. Quan ja es de nit tancada obrim la porta de la tenda i agraïm la nostra sort d'una nit en la que els núvols han escampat i no hi ha lluna , el celt es PLE d'estreles , hi ha tantes , tan juntes , tan màgiques que un se sent menut , menut , insignificant. Es veu la 'Via Lactea' com un camí que creua el cel , a pesar del fred tenim el cap fora de la tenda i mirem al cel un bon rato. Sempre val la pena pujar fins ací.
Açò es el refugi de Goriz.
P.D.: En nits com aquesta es fa de menys a Mario contant quina es cada constel·lació :P. També es fa de menys a gent que no va vindre , a la que no va poder i al a que no va voler. Jo vaig recordar amb un somriure la gent que ja havia estat a Goriz amb mi.
Avui dia de conèixer Iruñea , de passejar per els seus carrers , trepitjar les seues muralles i respirar la seua historia. Continuem alterant la tranquil·la vida d'Edgar i Aitziber , que com a premi ens ensenyen aquesta ciutat que a mi personalment m'està agradant prou , no es massa gran , ni es menuda , no es sorollosa i de fet te un fum de jardinds , verd i muralla i fortificacions al vell mig de la ciutat , l'ambient polític es respirable , vibrant ... el fet es que no me la imagine a San Fermín.
Cérvols a un dels parcs (La Taconera)
El dia ha consistit en dormir prou pel matí i voltar per la vesprada , canviant el 'pintxos' per el gelat , que no podia fallar al juntar a 'Gozilla Edu' amb 'Gamera Edgar' , la curiositat el mig litre de gelat de quallada que m'he empassat tranquil·lament. I poc més , perquè demà anem a la muntanya , aixo , dividim grup. Uns van a Irati i altres , es a dir jo , replegue a Juanma a les 5 del matí i arreem cap al Mont Perdut. Si , a les 5 del matí , i si , ja es quasi la una. així que vaig a tancar ràpid açò i pensar en buscar un lloc on clucar el cap. Ja vos contaré quan tornem.
Pas de peatons a Iruñea
I ja contaré més cosetes , bona nit !!! i besets. Muxus de Aitzi.
Y llegó agosto ,y la compañía se desmoronó , o más bien se desperdigó. Algunos se fueron a la playa (cobardes) y otros emigramos a tierras más inhospitas , aunque a los aborígenes de éstas les pareciera mal que las llamaramos así. En resumen que hemos venido a las dicotomicas tierras de Navarra , y hemos aterrizao en Pamplona , asolando la casa de Aitziber y Edgar , que no saben lo que les ha caido encima. Para llegar, ni Ulises en su odisea , 21 horas para llegar desde Valencia a Pamplona , pasando por Albalat dels tarongers , durmiendo en una gasolinera perdida en medio de Teruel por que a Edu se le olvidó que NO tenia gasolina , llegando luego a dormir en un pueblo pedido , 'Cascante del Rio', con su pedazo de comilona asociada , o apagar un movil y luego no recordar el pin. Una vez llegados a Zaragoza , pues como decirlo , darle vueltas y vueltas a una rotonda , hasta darnos cuenta de que no disponiamos de mapa de carreteras en ninguno de los coches , tras solucionar estos temas y conseguir un mapa , conseguir escapar de Zaragoza por la puerta de atras , conseguimos enfilar hacia Pamplona , hasta llegar a Tafalla , donde de repente estabamos metidos con los coches en un encierro , literal, pero claro como en 'Tafalla , si te joden , calla ... ' pues arreando y para adelante.
Futbolo.
Por fin hemos llegado a Pamplona , y bueno , hemos hecho de todo menos tomarnos un patxaran ... hemos estado de pintxos y vino, algo altamente recomendable , despues de 4 o 5 vasos de vino , pues a buscar garitos locales a ver que tal las pintan por aquí , y la verdad es que no está mal , excepto el futbolín que es rarote , aunque eso si , los jugadores tienen pies , y donde Carlitos y Edu , al final hasta han triunfado sobre los aborigenes en el empeño de hacerse con el futbolín. Ah si , por cierto , el Calimotxo de aquí es de profesionales , en un garito nos lo han puesto directamente de un tirador que sacaba cola y vino a la vez , y en el otro el vino era de botella de VIDRIO :O !!!!. Bueno y para cerrar un video que os puede dar a entender que se hace en Pamplona un martes de Agosto.
Carlos canta en Iruñea.
P.D.: Que per que en castellà ?, doncs perquè estic amb gent amb qui parle en aquesta llengua i ja està ;).
Para que nada nos amarre, que no nos una nada. Ni la palabra que aromó tu boca, ni lo que no dijeron las palabras.
Ni la fiesta de amor que no tuvimos, ni tus sollozos junto a la ventana. Para que nada nos amarre, que no nos una nada.
Amo el amor de los marineros que besan y se van. Dejan una promesa, no vuelven nunca más. En cada puerto una mujer espera; los marineros besan y se van. Una noche se acuestan con la muerte en el lecho del mar.
Desde el fondo de ti y arrodillado, un niño triste como yo nos mira. Por esa vida que arderá en sus venas tendrían que amarrarse nuestras vidas.
Por esas manos, hijas de tus manos, tendrían que matar las manos mías. Por sus ojos abiertos en la tierra, veré en los tuyos lágrimas un día.
Amo el amor de los marineros que besan y se van. Amor que puede ser eterno y puede ser fugaz. En cada puerto una mujer espera; los marineros besan y se van. Una noche se acuestan con la muerte en el lecho del mar.
Pablo Neruda
P.D.: Mai he sigut molt de Sabina , però no he pogut evitar incrustar aquest vídeo amb el que he ensopegat per pura casualitat. De tota manera , pot ser , avui soc un poc més de Sabina que ahir :$.
Un poquet d'Ella no vindrà mal a un matí com el d'avui ... "Stormy Weather" amb Joe Pass, Hannover 1975 , crec que es una elecció correcta , besets i a volar.
Que tindrà el vuit que dir-me? No ho se , no ho se , però... . Per que nassos dic el vuit? No estic segur , però ho es. Potser una quimera mental? Probablement , però mai es sap Que tindrà que dir-me el vuit? Qui sap , ja ho sabré. Es el vuit i no altre , m'ho ha dit , m'ho ha dit El cel , l'aigua , la terra , fins i tot la 'matriculologia'. El vuit esperaré segut , per a eixir a córrer darrere , darrere de la meua sort.
P.D.: Continue buscant algú que vinga amb mi a Pirineus 4 o 5 dies , objectiu pujar el Perdut. Viatge ràpid. Voluntaris cridar-me. Dates , negociables :P. Transport , el fique jo. I poc més a dir. Potser el vuit algú em diga de vindre amb mi :).
P.D.2: Aquest cap de setmana he matat i he mort a 'mansalva' i 'cascoporro' , gracies nens per el cap de setmana de conya , però no oblideu pagar els 5€ de xines i el 6€ de Mercadona. Morosos !!! :).
P.D.3: Un adieu petite, bon viage et beaucoup de sort, je te regarde déjà depuis là-haut de la montée.
