Bounded

Hi ha que entendre que no tot es pot entendre , perquè aquest es el principi per a poder somniar.

Lluitaré , Somniaré.

Festival

Men vaig al 'ViñaRock' amb un mig somriure , ahir va ser un dia nuvolat , dia de projectar Paris als carrers de València , dia de caminar i recórrer espais físics i vitals . Men vaig amb un mig somriure a la trobada d'una horda de gent coneguda , d'una experiència nova (a la vellea ... ), i amb anim de pasar-ho be. Men vaig amb un mig somriure , una mirada a la retina , i una abraçada al cor. Men vaig a cridar , a botar i a enviar als meus dimonis molt lluny , pasem-ho be i al bou. Men vaig amb una mirada estacada a la meua anima.
Men vaig amb els deures per fer :$ , promès que quan torne.

Men vaig amb quatre ratolins a una ma i un a l'altra.

Somniat amb homes-pardal electrics

Extret de Fogonazos.

Després de veuré açò no puc menys que ficar-ho. Les imatges pertanyen al documental 'Straight up' i mostren el treball habitual de revisió de les línies d'alta tensió en EEUU. Son un dels espectacles més surrealistes que he vist en molt de temps , son quasi com un somni. A mi personalment em reporten una extranya sensació de pau i irrealitat que m'ha deixat un bon rato bocavadat.

Un beset a tots i totes , i sobretot a tu que estàs llegint açò que semblen només línies de text.

Mira'm als ulls

Els deures ...

CHICO WRANGLER

Dulce corazón mío de súbito asaltado.
Todo por adorar más de lo permisible.
Todo porque un cigarro se asienta en una boca
y en sus jugosas sedas se humedece.
Porque una camiseta incitante señala,
de su pecho, el escudo durísimo,
y un vigoroso brazo de la mínima manga sobresale.
Todo porque unas piernas, unas perfectas piernas,
dentro del más ceñido pantalón, frente a mí se separan.
Se separan.

De "Indicios vehementes" 1985 , Ana Rossetti

Potser , tot es podria resumir amb una paraula , 'feromones' , encara que al fons de tot es pot veure una imatge d'amor amagada dins d'un atac de sexe , però hi ha que mirar-ho amb ulls retorts ;).

I després la historieta ...

Concerts , horta , claustre. així es pot resumir el meu cap de setmana . Això si , gracies a la sister que puc dir m'ha 'obligat' de concert en concert , primer a la Jam , inmensa Jam d'Alcasser i desprès el concert del 'wha wha' per a presentar-me els 'Gandules'. També molt interessant el fet de currar un dissabte amb 6 tarats més com jo , fent projectes que com cuadre un ens fica a la lluna. I finalment dia al mig de l'horta , dia de gelat , sol i un milió de dubtes , encara no se on estic ni cap a on vaig , només se que ara ,potser ja, duc el sol a l'esquena. I que en certa manera s'ha parat el temps i l'espai i que tinc por , del mon , potser em toque ficar-me l'etiqueta de LQATH.
I finalment dedicatòria especial per a Javi , perquè només me'l trobe de festa ... i perjudicat.

Bona nit , nens i nenes , ja falta menys per a que puga tornar a contar contes.

Contradicció

La fotografia es d'aquesta noticia. La he inclosa perquè es d'una plasticitat brutal. Tan terrible com hipnòtica.Gran foto.


Si , tens raó , soc una contradicció , visc al caos , en mig del no res i envoltat per tot. No se cap a on anar , però no pare de caminar , dubitatiu , avant , arrere , dreta , avant , esquerra , darrere ... no se el que volen les meues cames , les meues mans , els meus ulls , cada dia més cansats de intentar mirar més enllà i no veure ací. M'agrada que m'acaronen i mentre sentir les veritats que fustiguen la meua pell amb suavitat , Tinc el cor de vacances i el cervell en vaga , i la resta del cos perduda als corredors d'un edifici que de sobte , no coneixen. La ma esquerra diu Sol , i la dreta Lluna , una cama em demana encens i l'altra mirra , que ha sigut dels reis mags ???. I al final desperte i sempre la mateixa qüestió , si soc tan gos per afaitar-me la cara , que faré quan siga el cap?? I en eixa resposta , pot ser , tinc la solució.
Perquè no sempre es el mateix el que es vol , que el que es desitja.
I estan les pors per a confondre el que es te , el que es vol , i el que es desitja.
I tu , que vols? que desitges? i sobre tot , de que tens por?

D'un xiquet ...

Avui primer els deures ...

F A R E W E L L

1

DESDE el fondo de ti, y arrodillado,
un niño triste, como yo, nos mira.

Por esa vida que arderá en sus venas
tendrían que amarrarse nuestras vidas.

Por esas manos, hijas de tus manos,
tendrían que matar las manos mías.

Por sus ojos abiertos en la tierra
veré en los tuyos lágrimas un día.

2

YO NO lo quiero, Amada.

Para que nada nos amarre
que no nos una nada.

Ni la palabra que aromó tu boca,
ni lo que no dijeron las palabras.

Ni la fiesta de amor que no tuvimos,
ni tus sollozos junto a la ventana.

3

(AMO el amor de los marineros
que besan y se van.

Dejan una promesa.
No vuelven nunca más.

En cada puerto una mujer espera:
los marineros besan y se van.

Una noche se acuestan con la muerte
en el lecho del mar.

4

AMO el amor que se reparte
en besos, lecho y pan.

Amor que puede ser eterno
y puede ser fugaz.

Amor que quiere libertarse
para volver a amar.

Amor divinizado que se acerca
Amor divinizado que se va.)

5

YA NO se encantarán mis ojos en tus ojos,
ya no se endulzará junto a ti mi dolor.

Pero hacia donde vaya llevaré tu mirada
y hacia donde camines llevarás mi dolor.

Fui tuyo, fuiste mía. Qué más? Juntos hicimos
un recodo en la ruta donde el amor pasó.

Fui tuyo, fuiste mía. Tu serás del que te ame,
del que corte en tu huerto lo que he sembrado yo.

Yo me voy. Estoy triste: pero siempre estoy triste.
Vengo desde tus brazos. No sé hacia dónde voy.

...Desde tu corazón me dice adiós un niño.
Y yo le digo adiós.

Pablo Neruda

1. Em fa mal només de pensar-ho.
2. A sovint no hi res millor que el silenci de les paraules.
3. El desig no es sempre la realitat , i al final , tots ens gitem amb la mateixa.
4. En definitiva la eternitat es fugaç.
5. "...Desde tu corazón me dice adiós un niño.
Y yo le digo adiós." , res més que afegir.


Pense que eren molt difícils els deures d'avui , i potser no els he treballat com deuria , però millor deixe'm-ho així ;).


Molt be , anem per feina :
La interpretació que jo li done , evidencia o una gran covardia o simplement el desig de sentir d'una manera pura , amb tota la amplada de la paula. El fet , que em van recordar a una conversa de cervesa a la ma , es qui es l'autor , i be , potser , des de aquest prisma es pot arribar a la conclusió que , regirant molt , es un poema al mateix però no como a sentiment si no com a un rapte momentani.
El resum es que al mig d'un amor tan gran com el cel , apareix un xiquet , un xiquet al qual hi ha que estimar , fins i tot matar , però que desvirtua el sentiment pur del amor, que no hi haja res que obligue , que només haja amor i res més. Per això alava el amor pur , el que només es amor , i finalment s'acomiada d'ella i d'ell.

Com son deures refets no els he treballat massa tampoc , no m'ho tingueu en conte.


I ara la crònica :

Fa més del que voldria que no hi ha res per ací , així que he acumulat , potser , massa pedres a la meua motxilla , però traure unes quantes , llevaré el fang , i les exposaré el millor que puga.

I m'he anat ,per fi , lliure al mig de la pluja , poses per el fang fins a les entranyes , ple d'aire de llibertat. I he conegut a "Gato Negro" un punt a recordar en mig del no res o del tot , gracies per fer-nos companyia al dinar. Ho he gaudit , ha sigut curt , però potent , genial , he volat sense traure els peus de terra , he sentit coses que feia de menys , i he netejat el meu cap. He jugat les meues cartes , i sembla que la partida agafa color , sembla que potser , ja se quina serà la meua propera ma , el que no se , es que tindrà la resta de la taula a les seues , juguem , juguem , que la vida es somni , i els somnis , somnis son.

Black Jack

Tot a una carta , ja m'entens , es tot o res en un tres i no res. Potser tota la partida ha sigut un farol , però vaig arriscar i jugar-me-ho tot , la camisa , el cor i l'anima a una ma , potser no es el moment , potser vaig tan enganyat que em coste una vida recuperar-me , però es el moment , només puc perdre o no perdre , allà va la meua ma , damunt de la taula , negre , roig i blanc , nues , sobre el verd de l'herba que tant m'agrada trepitjar descalç. Tot , no tinc res més , i a la teua ma tens la resposta , es l'hora de jugar , d'arriscar , de morir al vell mig del riu. Perquè en definitiva , aquest joc es com tindre l'anima fosca , incerta , a una carta.

peçonha

Penses que eres el que el mon necessita
un ser indispensable , el correcte,
al menys així ho fas veure.
I fins i tot t'ho creus ,
i la culpa de tot sempre de la resta.
I no eres més que les restes d'un naufragi ,
d'un naufragi de naufragis ,
navegant per la mar amb la fusta pútrida
el velamen negre per l'odi,
i salitre menjan-te les entranyes ,
l'anima coberta de brea ...
i amb el vent sempre en contra.

Però no es el vent que t'esquiva,
es la teua anima que sempre gira ,
per a tindre excusa , la excusa , la gran excusa,
i poder clamar al cel que la vida es injusta.
Que les coses no som com deurien.

Així que estàs tu per endreçar-les.
si fa falta zitzània , no dubtes,
i apunyalar per l'esquena es quotidià.
El fi sempre justifica els mitjans ... .
Per a després anar plorant les penes
intentant donar la llàstima que tu provoques,
fent veure que eres un desgraciat.

Et desitjaria que mossegares la teua llengua ,
no fa falta , se que ho fas cada nit ,
que el rancor et consumeix a diari ,
i que al final , tot es paga . Tot.

I moltes coses ...

Primer els deures ...

A UN RÍO LE LLAMAN CARLOS

Yo me senté en la orilla;
quería preguntarte, preguntarme tu secreto;
convencerme de que los ríos resbalan
hacia un anhelo y viven;
y que cada uno nace y muere distinto
(lo mismo que a ti te llaman Carlos).

Quería preguntarte, mi alma quería preguntarte
por qué anhelas, hacia qué resbalas, para qué vives.
Dímelo, río,
y dime, di, por qué te llaman Carlos.

Ah, loco, yo, loco, quería saber qué eras, quién eras
(genero, especie...)
y qué eran, qué significaban «fluir», «fluido», «fluente»;
qué instante era tu instante
cuál de tus mil reflejos, tú; reflejo absoluto
yo quería indagar el último recinto de tu vida
tu unicidad, esa alma de agua única,
por la que te conocen por Carlos.

Carlos es una tristeza, muy mansa y gris,
que fluye entre edificios nobles,
a Minerva sagrados y entre hangares
que anuncios y consignas coronan.
Y el río fluye y fluye, indiferente.
A veces, suburbana, verde, una sonrisilla
de hierba se distiende, pegada a la ribera.
Yo me he sentado allí, sobre la hierba quemada
del invierno para pensar por qué los ríos
siempre anhelan futuro, como tú lento y gris.
Y para preguntarte por qué te llaman Carlos.

Y tu fluías, fluías, sin cesar, indiferente
y no escuchabas a tu amante extático
que te miraba preguntándote
como miramos a nuestra primera enamorada para saber si le fluye
un alma por los ojos,
y si en su sima el mundo será todo luz blanca
o si acaso su sonreír es sólo eso: una boca amarga que besa.
Así te preguntaba: como le preguntamos a Dios en la sombra
de los quince años,
entre fiebres oscuras y los días -qué verano- tan lentos.
Yo quería que me revelaras el secreto de la vida
y de tu vida, y por qué te llamaban Carlos.

Yo no sé por qué me he puesto tan triste,
contemplando el fluir de este río...
Un río es agua, lágrimas: mas no sé quién las llora.
El río Carlos es una tristeza gris, mas no sé quién la llora.
Pero sé que la tristeza es gris y fluye.
Porque sólo fluye en el mundo la tristeza.
Todo lo que fluye es lágrimas.
Todo lo que fluye es tristeza, y no sabemos de dónde viene la tristeza.
Como yo no sé quién te llora, río Carlos,
como yo no sé por qué eres una tristeza
ni por qué te llaman Carlos.

Era bien de mañana cuando yo me he sentado
a contemplar el misterio fluyente de este río,
y he pasado muchas horas preguntándome, preguntándote.
Preguntando a este río, gris lo mismo que un dios;
preguntándome, como se le pregunta a un dios triste:
¿qué buscan los ríos? ¿qué es un río?
Dime, dime qué eres, qué buscas,
río, y por qué te llaman Carlos.

Y ahora me fluye dentro una tristeza,
un río de tristeza gris,
con lentos puentes grises,
como estructuras funerales grises.
Tengo frío en el alma y en los pies.
Y el sol se pone.
Ha debido pasar mucho tiempo.
Ha debido pasar el tiempo lento, lento,
minutos, siglos, eras.
Ha debido pasar toda la pena del mundo,
como un tiempo lentísimo.
Han debido pasar todas las lágrimas del mundo,
como un río indiferente.
Ha debido pasar mucho tiempo, amigos míos,
mucho tiempo
desde que yo me senté aquí en la orilla,
a orillas de esta tristeza, de este
río al que le llamaban Dámaso, digo, Carlos.


Damaso Alonso.

I la resposta es ...
1.- "Quería preguntarte, mi alma quería preguntarte
por qué anhelas, hacia qué resbalas, para qué vives."

La frase , aquesta frase avui em ressona al cap com una campana que sona al mig de la vall , solitària a dalt d'un campanar perdut. Potser es la preguntaria que faria , que em faria , que supose seria distinta ahir , avui i demà ...

2.- "qué instante era tu instante" (questionat)

El vers , increïble la precisió inexacta i incontestable , de resposta impossible i a la vegada fàcil de respondre , o potser tot el contrari , potser una pregunta de diari o una pregunta vital , no ho se , només se que per a mi es demoledora.

Després les històries :

Setmana moguda , mil xarretes , confessions , una mica de psicologia , i realment molt agradable. He netejat moltes coses , he ordenat unes altres , he vist gent que tenia moltes ganes de veure , moltes gracies a totes , i finalment he descobert un espai per als dijous després de sopar,gracies Carmen , fins que deixe d'anar , que em conec i ho faré . I gracies a les companyes de viatge , Esther (Abuela) i Madeleine (Madalena) , que m'han regalat dos nits delicioses ... precisament dels dijous puc traure un parell de reculls , doncs son tertúlies literàries , els últims dos dijous era d'autors de primer any d'un taller i em va crida l'atenció açò ...

No ames lo que soy
sino a quien pude ser
o envenena tu pecho , madre.

Alejandro Pellicer

Padre no esconde conejos. No lame ni contamina nada. Deambula por el rastro con paso de usurero , atento al oro que destiñe. Tan falto de sí mismo , pobre.
Padre pasa-tiempo midiendo a su alcance la costumbre , la multitud , la caravana y la altura de su pene con la muerte.

Guillermo Roqués (Medio melé)

Son aquests bàsicament per que son curts. El que no lleva que m'agraden molt.
I pot ser ja es prou per avui, que volia anar al llit no massa d'hora i ací estic encara , tan encara que vaig a cridar de nou a la fada que em dona les bones nits tots el dies.