I demà dilluns.

Avui he tirat el dia per la finestra. Hi ha ombres que un matí t'atrapen i ja no volen deixar de romandre fins la nit, hi ha dies llargs com nits, que es mouen tan lentament i passen voltant pel nostre cor que a la nit ja no hi ha res a fer.
Puc pensar que el mon es injust, però per mi seria irracional i covard queixar-me, el mon es injust, però jo estic en la banda dels afortunats, per mi la vida es un regal, un regal i a més fàcil, ni molt menys un patiment. Podria demanar que no existira aquesta distancia, encara que se que potser es una oferta. Voldria tindre la teva mirada als meus ulls, plenar-me dels teus gestos, beure del teu somriure. Potser demà. Avui es un dia per a tirar per la finestra.

Debades plou en algun lloc remot.

Tot és suau, i aquests instants que passo

configurant records que no he viscut

són uns instants d'intimitat extrema

densament plens de tot allò que vull;

moments de vida il.limitada i clara.

Debades plou. També debades xisclen

els falciots ran de finestra, i s'omple

molt lentament el càntir de la tarda.

Miquel Martí i Pol

Afortunadament tots tenim una porta al abast de la ma, i al caure la nit ens podem fer un glop de jazz amb cervesa. O transportar-nos a una bodega de Zagreb on tot açò t'envolta.
Disculpeu, però el so es de mòbil. Llastima.

Joguet trencat

Avui tinc el dia un pel trencat, amb l'anim d'una mirada als ulls i el regust patit de la tristesa. Potser per això evoque un viatge, segur que me'l demana, un llarg viatge amb dibuix de la mediterrània. Una mirada cap endavant i un somriure que sempre viurà en mi, o una cançó a cau d'orella que mai oblidaré. Ja faig camí, costera amunt, carrer avall, continue el meu viatge.
Per altra banda en unes setmanes me'n vaig a Zagrebačka županija, i conte els dies ja per emprendre camí, per créixer i tornar amb un altra terra nova als ulls. Pregue per que sigui llarg, que sovint entraré en un port que els meus ulls ignoraven i més lluny, he d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara m'empresonen.

Lluís Llach · Verges 2007 · Viatge a Ítaca

Un petit regal, un lloc inmens.

Deixa que la música acarone la teua anima, travesse el teu aura i veuràs com llisca per la teua pell, fins que entra i et fa tancar els ulls. Pots gaudir-la, tastar-la i jugar amb ella a la boca. Es un mos saborós amb regust a sexe. Relaxat i que et transporte. Un petit regal.

Tornar a Neruda

La Canción Desesperada

Emerge tu recuerdo de la noche en que estoy.
El río anuda al mar su lamento obstinado.
Abandonado como los muelles en el alba.
Es la hora de partir, oh abandonado!
Sobre mi corazón llueven frías corolas.
Oh sentina de escombros, feroz cueva de náufragos!
En ti se acumularon las guerras y los vuelos.
De ti alzaron las alas los pájaros del canto.
Todo te lo tragaste, como la lejanía.
Como el mar, como el tiempo. Todo en ti fue naufragio !
Era la alegre hora del asalto y el beso.
La hora del estupor que ardía como un faro.
Ansiedad de piloto, furia de buzo ciego,
turbia embriaguez de amor, todo en ti fue naufragio!
En la infancia de niebla mi alma alada y herida.
Descubridor perdido, todo en ti fue naufragio!
Te ceñiste al dolor, te agarraste al deseo.
Te tumbó la tristeza, todo en ti fue naufragio!
Hice retroceder la muralla de sombra.
anduve más allá del deseo y del acto.
Oh carne, carne mía, mujer que amé y perdí,
a ti en esta hora húmeda, evoco y hago canto.
Como un vaso albergaste la infinita ternura,
y el infinito olvido te trizó como a un vaso.
Era la negra, negra soledad de las islas,
y allí, mujer de amor, me acogieron tus brazos.
Era la sed y el hambre, y tú fuiste la fruta.
Era el duelo y las ruinas, y tú fuiste el milagro.
Ah mujer, no sé cómo pudiste contenerme
en la tierra de tu alma, y en la cruz de tus brazos!
Mi deseo de ti fue el más terrible y corto,
el más revuelto y ebrio, el más tirante y ávido.
Cementerio de besos, aún hay fuego en tus tumbas,
aún los racimos arden picoteados de pájaros.
Oh la boca mordida, oh los besados miembros,
oh los hambrientos dientes, oh los cuerpos trenzados.
Oh la cópula loca de esperanza y esfuerzo
en que nos anudamos y nos desesperamos.
Y la ternura, leve como el agua y la harina.
Y la palabra apenas comenzada en los labios.
Ese fue mi destino y en él viajó mi anhelo,
y en el cayó mi anhelo, todo en ti fue naufragio!
Oh sentina de escombros, en ti todo caía,
qué dolor no exprimiste, qué olas no te ahogaron.
De tumbo en tumbo aún llameaste y cantaste
de pie como un marino en la proa de un barco.
Aún floreciste en cantos, aún rompiste en corrientes.
Oh sentina de escombros, pozo abierto y amargo.
Pálido buzo ciego, desventurado hondero,
descubridor perdido, todo en ti fue naufragio!
Es la hora de partir, la dura y fría hora
que la noche sujeta a todo horario.
El cinturón ruidoso del mar ciñe la costa.
Surgen frías estrellas, emigran negros pájaros.
Abandonado como los muelles en el alba.
Sólo la sombra trémula se retuerce en mis manos.
Ah más allá de todo. Ah más allá de todo.
Es la hora de partir. Oh abandonado.

Un any enrere ...

Ahir va fer un any, avui fa un any. Any complicat, trist, de trontollar i amb molts dies de llàgrimes als ulls. Un any amb un buit molt gran i amb molts més buits. Però com diuen, als homes ens agrada plorar a soles. En tot cas, i com sempre, per a tot i per a res, només queda mirar cap endavant i enyorar els teus ulls blaus, encara que només siga una estoneta a la vora del sofà.

Un tren que se'n va ...

... i mire com marxa des de la andana de la estació, la meua imaginació dibuixa la Gare Saint-Lazare a un dia quasi de tardor, de cel gris i ploure tranquil, amb els trens banyats que venen i van.
Pinte ara Santa Llúcia a la vora de la mar, baix els estels i el rumor d'una guitarra.
O potser es la meua estimada Estació del Nord, amb banda sonora de Pink Floyd i un somriure a cau d'orella.
El tren ha marxat, i desitge que tinga un molt bon viatge.
Jo ara vaig a gaudir d'aquesta estació que tant m'agrada.

A tots ens agradaria que lo bo durara per sempre, però desprès dura el que te que durar... normalment més del que deuria.

like tears in rain

del Nord

A Tristàn el van armar d'acer. Semblava fet a mida per a aquesta prova, per a aquella tortura de colps, fred i fang. Tristàn va viure per i per a ella. La va odiar, la va estimar i finalment la va comprendre. Va viure moments aliens, llunyans i fins i tot va arribar a desistir. Però ell vivia obsessionat amb aquella dama del nord. Tristàn i ella van ser presentats una nit de primavera. No es van caure malament. Ell va aconseguir fins i tot un somriure, tot un èxit. L'enamorament va sorgir immediatament.Des d'aquell dia no va desistir en el seu afany per conquerir el seu nou amor. Però no és una noia fàcil a la que un pot portar al llit a la primera cita. Alguns van malgastar la seva vida suportant els seus menyspreus, els seus capricis, els seus canvis d'humor, les seves reaccions violentes, per a res. Ella requereix, excepte en casos excepcionals, molta paciència i, sobretot, bona sort.

He copiat descaradament aquest text fent quatre canvis mal contats, no he pogut evitar-ho, teniu l'original en record de Franco Ballerini aci. I per descomptat ja sabeu de que parle.

Passar pàgina

F. Chopin: Estudi en mi major, op. 10 nº 3 ''Tristesse''

Jo soc, tinc el cor patit. Algú s'en va emportar els meus somriures i un milió de bessos, només va deixar tristesa als meus ulls. Avui una cicatriu, encara tendra i Chopin dibuixant sentiments al aire. Em sembla que he tornat a trobar les meues ales...

Avui. Matinada.

Ets el meu sol i els meus estels. La meua lluna i el calor al meu pit. I soc aci. Al teu costat.