Potser ...

Potser només ets l'ombra rient i fugitiva

d'un desig obstinat a habitar dins la ment,

i t'he cenyit entorn amb carn de pensament

i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.

Amor, potser el suau sospirar que de tu

ve a mi, és tan sols la folla ressonança

d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,

ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.

No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;

fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí

serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,

-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.

Carles Riba, del Primer Llibre Estances

No fa molt que m'he trobat amb Carles Riba. No es una poesia fàcil. De fet no es la poesia que jo podria dir que es el meu rotllo, però te un no se que, que m'ha fet llegir més d'ell. Aquest poema es el poema 7 del primer Llibre d'Estances. Gaudiu-lo.