Avui volia ficar el vídeo de 'Apuesta por el Rock and Roll' del concert dels 'Heroes del Silencio' , però jo, ingenu de mi, li vaig deixar al consultor que els COPIARA perquè ell no tenia cap record del concert, i el que va fer va ser MOURE-LOS, així que ara jo no els tinc , espere que amablement mels porte la propera vegada que ens veiem , al seu mòbil , a un cd , on vuiga , però que els porte.
Com no hi ha vídeo doncs no vaig a comentar res del concert , excepte que em feia falta.
Com no hi ha vídeo de música en directe del meu mòbil , doncs fique un al que he arribat des de la recomanació den Jordi. Un paio i la seua flauta. Gaudiu.
Fe no és esperar, fe no és somniar. Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà. Fe és un cop de falç, fe és donar la mà. La fe no és viure d'un record passat.
No esperem el blat sense haver sembrat, no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo; l'hem de treballar, l'hem d'anar a regar, encara que l'ossada ens faci mal.
No somnien passats que el vent s'ha emportat. Una flor d'avui es marceix just a l'endemà. Cal que neixin flors a cada instant.
Fe no és esperar...
Enterrem la nit, enterrem la por. Apartem els núvols que ens amaguen la claror. Hem de veure-hi clar, el camí és llarg i ja no tenim temps d'equivocar-nos.
Cal anar endavant sense perdre el pas. Cal regar la terra amb la suor del dur treball. Cal que neixin flors a cada instant.
Ja se que vull tindre a una paret. Sempre m'han agradat els finestrals grans , però ara n'estic enamorat. I es que via el Gadgetoblog he trobat el capritx que no faltarà a una de les meues parets. Que que es? Doncs es una finestra , però una finestra màgica. De fet estic pensant que igual la tenen al SIMO i només per això , pense que m'aproparia a Madrid. Passe d'explicar com funciona perquè hi ha un vídeo ací baix i es millor que qualsevol parida que diga jo , encara que no ho semble, no es una pantalla, es una finestra real, lo de darrere es el carrer !!!!. El fet es que ha de ser espectacular seure a a questa finestra una vesprada o nit com avui i vorer ploure durant hores amb tota la casa fosca i en silenci. Si , potser avui estic un poquet melangiós , però es que hi han cosses que no entenc i altres que no vull entendre. Però sobretot hi han cosses que no vull oblidar. Avui plou , i això em fa feliç.
Video fet per Juan Castromil i Carolina Denia, de Clipset.
Avui se'n ha anat Gala , no hem estat molt de temps junts , però li tenia prou d'afecte. Era una nena reservada , més be tímida i a la vegada una pilla , gens revoltosa , però si era qui millor me l'ha donat amb formatge. Collons , que estic trist , decebut amb mi mateix i a la vegada rabiós. I que açò m'ha portat a la ment cosses que son més properes del que voldria , i cosses més llunyanes però que sempre romandran. I per això , no puc evitar avui ficar la imatge que penja de la meua paret , de un moment que tinc marcat a la memòria , amb les tres nenes ballant per el meu jardí. Cadell , Menut i Milka. Borroses al meu cap , com ho estan al dibuix. Però tinc el dibuix , per a recordar com era aquell dia.
Anit em vaig gitar xarrant del somriure tort de la lluna , i que potser als somnis som capaços de desentranyar el misteri que aquest amaga. Avui m'he desdejunat pluja passejant per els camins del matí. I m'he dinat un arc de San Martí que convida a somniar despert. Potser avui se que em vol dir la lluna amb aquell somriure . Per a berenar res millor que visitar una exposició , cranis adobats amb aliens i farcits de harkonnen , baix la atenta mirada de H. R. Giger. Lloc de retrobades inimaginables només 10 segons avanç de produir-se , de mística fantàstica, de ser de una ment que funciona a un altre pla. I de tornar baix una atmosfera neta com feia tant de temps , mentre la terra sua. I ara , i ací , escoltant a Frida i a Gala juganeres , pense que potser si , avui he tingut un moment en el que he somniat despert , i per un instant he sabut que volia dir-me la lluna amb aquell somriure tan tort. Es hora de somriure.
Avui res , carn i blat al mig del camp de batalla , amagat a la trinxera baix la xafogor d'una clàssica pluja de tardor. Escoltant com un poc més enllà esclaten les descarregues que tota guerra provoca. Avui estic segur , dins del meu ponxo , baix de la pluja , a sota d'un suau aiguat amb artilleria de baixa intensitat. I el menjar no es gens roin , no ...
Ahir França la va liar al mundial de rugbi. Es va desfer de la gent per a qui aquest esport no es només un esport , es una forma de vida , una religió ... i tant es així que ho mostren al principi de cada partit amb un ball tribal , la Haka , ací teniu el 'Kapa o Pango' , escrita especialment per a aquestos autèntics soldats del rugbi.
De vegades plou. Potser he trobat al tigre , i no vaig a fugir. Avui vent i núvols , veles e vents , navegant poesia italiana. Acomiadar nits sense estels. Viatjar a lloms d'un cometa fins el meu asteroide. Escollir un color , et sembla el color del teus ulls?, doncs fica-lo a la caixa. Caminar baix de la pluja , caminar , un pas , i un altre pas , fins a la fi.
Fins avui he procurat no eixir a cap foto de les exposades , però el que em va passar ahir , va a fer que faça una excepció. I es que a mitja vesprada , a pocs metres de la mar i a sobre d'un mant de gespa es desenvolupava un partit de rugbi , i per causes alienes em va tocar jugar de centre , i per l'atzar punyeter vaig entrar a un doble placatge , amb la mala baba que varem entrar els dos a baix , la meua cara contra el cap del meu company , resultat : jo estes a terra amb un poquet de sang al nas , per sort no es va trencar , només es va desviar un poquet. Del camp al hospital i em van atendre prou be (ja veus) , em van cosir el trau i em va dir el metge que tenia 7 punts , que jo mire la ferida i no em caven a no ser que siguen molt menuts , però be , els que siguen , que més dona. I ara les fotos ...
Al vestuari , amb un pegot de vaselina damunt de la ferida , lo de la vaselina espere no penedir-me de haver-me-la ficada.
Primer apanyo al hospital , per a poder anar a radio per a que feren la placa i vorer si tenia el nas trencat. La placa. Després de ficar-me el nas al lloc , em van remendar , no vaig tindre ous per a dir-li al infermer que fera una foto mentre el metge em cosia. Ja fora , baix dels 'strips' es suposa que hi han set punts , ara mateix tinc el nas del doble de tamany que a la foto i amb més colorins.
I amb això i un sopar a la italiana ( ravioli farcit d'albergina amb salsa al curri ) , i la victòria de Fiji sobre Gales vaig tancar la nit. I gracies a tots els que heu cridat , i moltes més a qui ha cridat més d'una vegada , i infinites a qui ho ha fet més de tres :).
I es que amb un somriure tot es molt més senzill. Gracies per somriure. Avui poc que per a mi es molt , una foto : Es genial , mireu les expressions de les cares , del xiquet i dels guàrdies. A mi em fan pensar que d'altra manera tot seria molt més senzill. Però es tan complicat. Només queda lluitar per arribar-hi. I la segona es un enllaç , ponts del mon que es genial , hi ha imatges d'una plasticitat màgica , irreal , pura matemàtica flotant a sobre el espai , quasi son música. I la tercera es que Setembre s'esgota , aquest mes al vell mig de tot i de res.
De vegades plou al cor i no saps ben bé perquè. De vegades plou i fa sol plou i no vol ploure però dol.
Plou en el teu cor i prou sense pressa ni repòs. De vegades plou i no fa fang. Plou sense llamps i sense trons.
I l'anima fuig com un gos sol que no troba aixopluc en lloc. De vegades plou sense fer enrenou i plou, i plou, i plou al cor.
I hi ha llenya al foc i tall al plat i entre el llençols dorm un somni grat. Però res d'això es prou: quan vol ploure plou i plou, i plou, i plou al cor.
Aquesta nit un poquet de sexe , de luxúria tirat a terra del hall del Ivam. He dit sexe , però potser volia dir saxo , Stefano di Battista amb el seu quartet m'han retornat a les nit de JAzz al IVAM , ... i a les seues escales. Es com tornar a un oasis d'on brolla verda aigua vital , aquest espai amb aquest so. Ara només em queda somniar bonic. Per cert el concert m'ha agradat molt o més , ens veiem per allà dijous que ve si voleu vindre.
Stefano Di Battista Quartet al IVAM , es talla abrupte , 'ma non ho più memoria'. El so tampoc no es el millor :(.
Avui estic tan cansat , amb la panxa centrifugant, que es com sentir la remor de la mar rebolicada. No estic per a moltes bambolles a l'aire i si per a la bromera que barretja dalt d'ones salades al meu cap. Però no se per que , avui tinc que escriure quatre brots que passen per les meues mans adormides. Ja tinc a la nena neta i amb menjar , dormint a sobre dels gronxadors de goma-espuma. Ja estic net per dins i suau per fora. Ja es hora d'anar a dormir. Bons somnis.
M1 : Sigues bona persona. Cuida de la resta al teu voltant.
M2 : T'has parat mai a pensar qui manté els àtoms del univers units ?. R1.
SORPRESA: Albalat del sorells , concert per a salvar l'horta , Tinc Ladilles , versió del Bandoler ...
Tros de la versió del Bandoler.
E1 : He tornat de Roma , falta el segon dia del FRA i mil pensaments que em recorren l'esquena amunt i avall , potser tinga una nit i emplene un post amb aquest tros de la meua vida.
F1: I a Roma , vaig passar-hi per la Via del Corso i no podia deixar de fer-me aquesta foto. Qui la reconega sabrà que es , qui no , li dire que potser li pot sonar de la segona escena d'una pel·licula de Tornatore.
Via del Corso mirant cap a la Plaça Venezia.
I vaig anar amunt i avall , i a la Via Nazionale vaig trobar açó endinsat en tot ...
Non un deserto di spalle in sordo silenzio rivolte all'altro ma con una mano afferrare un senso che a parole muore, fissare l'intuizione, un paessaggio di luce intramontabile, mettere terra in bocca da impastare con saliva e sangue, strappare la polpa destinata a marcie, scoprendo verità rifiutate, il nocciolo sputato delle cose.
Biagio Salmeri.
Ja només em queda demanar-vos que cuideu de la tardor que ve , i que li feu un somriure tots el dies. Besets !!.
Ah si ... R1: Tu ho fas !!.
Per cert avui he dinat ,un ràpid, fàcil i sexy ... Rice to the Cuban.
Ni si ni no , ni tot el contrari. I que passa ?? no passa res. I que bull?? , potser avui farem olla. Els ulls no enganyem , ja ho saps , i jo de vegades , veig coses als ulls. I ja saps el que dic. I avui tocava volar , i a volar s'ha dit. Soc lliure quan navegue per l'espai , menejant-me entre els estels com un cometa , con un asteroide , com un aviador recentment estavellat al desert. I em dona el mateix , que sone ... que més dona ? potser es la corxea que duc al cor , però per a mi ja es prou , i estic feliç.
Pequeño Grupo de Mierda (Anacoreta). Amb la vida de Carlitos de fons.
Avui hem tastat dos sabors , dos colors , dos festivals , el primer a Quart de Poblet , el Anacoreta Rock , Pequeño Grupo de Mierda + Cretino's Borne + M-clan. Els primers m'han agradat i m'han fet riure , i al final he tingut sorpresa inesperada. El segons ja els coneixia , i ja els coneixem , versions amb lletres plenes d'ironia i mala llet. Els dos grups no han parat de clavar-se amb M-Clan , i no m'extranya , el cantant de M-Clanes GILIPOYAS. Una cançó d'aquestos i hem plegat cap a Alaquas , al FRA amb THE CHARLATANS + THE SOUNDS + THE RAKES + ANTONOMASIA. Hem arribat als dos caps de Cartell , dos grups guiris de Popi britànic , i be , si saps el que hi ha , no esta malament , jo me ho he passat be , això si , semblava un mini FIB , no hi havia tanta concentració de Gafapasta des de el mateix FIB , però sense guiris. El curiós es que he trobat un ou de gent coneguda. Que no aniré al FIB d'enguany :P.
The Charlatans (FRA). Amb Carlitos y Toni cascant de fons.
Be xiquets , que ja clareja ... vaig al llit. Molts besets a tots. A la Mar també.
P.D.:Si vas a un concert amb Carlos , ja saps que no calla :P.
Només porte dos dies ací i ja han passat un grapat de cosses , la primera es que tinc a casa un eriçó , intentàrem fer que se'n anara , però ell ha tornat fins a tres vegades , i com que no hi ha manera de que Sambori no li lladre , l'ha clavat a dins de casa. El bitxo es molt guapo , i prou divertit. I no , NO te nom , i no el tindrà fins que me'l quede , si me'l quede.
El Eriçó !!.
Per altra banda ahir per la vesprada em van convidar a un concert i anit vaig estar al Radio City a un de flamenco fusió que va estar de la ostia , o com escriu la meua estimada Inés Infante : "¡Ámonos quillo! En las pupilas de Inés Infante zapatea un gitano, y oleee… zapatea mientras su primo da palmas y arden las pupilas de Inés sobre la boca un cuarto de luna abierta; Entre las oscuras palmas se forma una minúscula guarida donde crece romero y se bebe manzanilla, Inés se cuela cuidadosamente y se acurruca, el pecho le late al compás y el aire se le entrecorta en destellos…y oleee! Palmea el primo palmea, entre una línea y otra de su palma Inés Infante yace excedida con los zapatos negros en los ojos y un túnel en sus oídos, ¡ámonos quillo, ámonos!"
I per a que afegir res més , no?. Potser un vídeo. Podeu escoltar una flauta , i no la veieu , simplement es que la tapa una columna.
I decidirem anar cap a Otsagabia o Otsagi com li diu Aitziber, a vorer esport rural que en euskara es Herri Kirolak, la carretera revirada com ella a soles però impressionant per els arbres que la bordejaven , es una de les carreteres més boniques per les que he conduit. Una vegada a Otsagabia , que es un poblet amb un clar regust vasc , situada al nort del Vall de Salazar, a 764 metres d'altitud, a la confluència dels rius Zatoya i Anduña, al costat del bosc d'Irati, Otsagabia es presenta com un dels pobles més típics del Pirineu Navarres. El caracteritzen, el seu pont medieval, carrers empedrats i cuidades cases situades als dos costats del riu Anduña. A la plaça del poble hi ha una tenda , que varem assaltar per a comprar des de formatge fins a fongs. L'esport rural , com li diuen per allà , es com a mínim curiós , i si , consisteix en demostrar qui es més burro de tots.
Esport Rural.
Tot va començar amb una prova combinada que si no recorde malament consistia , en córrer , córrer amb un sac de 40 kg a l'esquena , replegar panotxes de blat de terra i clavar-les dins d'una cistella , serrar un tronc en llesques i crec que ja està. Després ja vingueren les individuals , que si partir un tronc amb destral , que si pujar fardos a 7 metres d'alçada , portar dos lleteres de 50 kg. , o com diu Aitziber que es diuen txingas, el més lluny possible ... i en aquesta última prova , hi havia concurs popular , i qui es va apuntar ?? , doncs Edu i Edgar , si si , Gozilla i Gamera de nou cara a cara , i amb premi , un pernil !!!. El resultat va ser victòria absoluta d'Edgar amb el guany del pernil. Encara que tenim el vídeo que permet impugnar la prova , no ho farem :P , doncs es pot vorer com no xafa la línia.
Vídeo de Edgar no xafant la línia.Per a nosaltres es el campió.
Després del esport rural i com la colla no parava de parlar de la truita de fongs , vam decidir comprar uns pots de fongs i fer el sopar a casa. El que en certa manera va ser un error , doncs el plan d'eixir a acomiadar-se de Iruñea va quedar malferit al sofà ... que ens va portar directes al llit. Al dia següent , l'únic que vam fer va ser conduir per a tornar fins a casa , aixó nosaltres , als altres encara els va donar temps de visitar Olite i vorer al expresident de USA Jimmy Carter , que coses. De tornada vam parar a Albarracín a una fosa comuna de la guerra civil espanyola.
Monument republicà a Albarracín.
El nostre més sentit homenatge a tota la gent que va perdre la vida per defensar la causa republicana.
Com pujar i baixar del Perdut ens va semblar be , doncs al dia següent vam fer descans actiu. Matinarem i agafarem carretera cap al vall de Roncal , al final agafarem una senda cap a dalt per pujar fins a Lakora. Es una pujada sense massa exigències, però te una vista espectacular , i una senda que va fent cresta una estona que es brutal. Pujarem fins a dalt de tres pics propers , ballant per les crestes que fan de nexe entre elles, i veien de prop la ovella que dona la llet per al formatge del Roncal, la 'Ardi Latxa' (ovella peluda?). Que anaven pintades de colors. Per suposat també vam vore vaques. Al pic de Lakora hi ha una bústia en forma de caseta , on es tradició que l'últim que puja agafe el paper que ha deixat el penúltim i li envie una carta a la direcció, deixant aquest el seu paper amb la seua direcció per a que el proper faça el mateix.
Vistes des de el camí cap a Lakora.
Jo de pujar no tenia problema , però al baixar , els bessons es van fer de fusta i patia més que un gos. Fins que vaig descobrir que si els calfava un poquet i feia petjades menys dures no em feien mal , així que vaig començar a baixar corrent , carlitos es va unir a mi , i anàvem per les crestes fent marxa com si de la 'comunitat del anell' es tractara :P. Ara seriosament , pujar a Lakora es una excursió molt recomanable. Una passada.
Al cim de Lakora.
Una vegada baix , vam buscar un lloc on dinar , però no va haver-hi forma. I ens conformarem amb uns gelats i unes gominoles. La 'excusa' per a no donar-nos de dinar va ser que feia deu minus que el menjador estava tancat i que si no ens donaven ben be de menjar , no ens en donaven. Lo curiós , que vam visitar uns 10 restaurants i a cap ens van donar de dinar.
Ardi Latxa
La vesprada es tan particular que la vaig a deixar per a un proper post , ja veureu ...
Arc de San Martí , vols somniar?
O somnies ja?
Al vestuari , amb un pegot de vaselina damunt de la ferida , lo de la vaselina espere no penedir-me de haver-me-la ficada.
Primer apanyo al hospital , per a poder anar a radio per a que feren la placa i vorer si tenia el nas trencat.
La placa. Després de ficar-me el nas al lloc , em van remendar , no vaig tindre ous per a dir-li al infermer que fera una foto mentre el metge em cosia.
Ja fora , baix dels 'strips' es suposa que hi han set punts , ara mateix tinc el nas del doble de tamany que a la foto i amb més colorins.
Monument republicà a Albarracín.
Vistes des de el camí cap a Lakora.
Ardi Latxa
