dimecres, de gener 17, 2007

Dorm que somnie


Mon Punyeta
A la foto un exemplar acavat de naixer del "Loris esbelt". (Foto: ZSL). A més de ser merünet , te una pinta d'indefensió que porta al observador a voler adoptarlo d'inmediat. De vegades m'gradaria ser com ell , agafarme al dit d'algú , i mirarlo amb eixa cara , i poder deixar que tot fluira al meu voltant. Perque jo veig en aquest menut que realment està preparat per a tot , al fons de la seua mirada es pot vore que sap cap a on va.
De vegades , i avui m'he sorpres fent-ho , recorde un estiu a Menorca. Va ser un estiu prou genial , tinc familia , molt llunyana aixó si , per l'illa i van facilitar certes coses. Vam llogar un apartament a la vora d'una caleta a Es Castells , molt prop de Maó , moltes vesprades simplement eixa de casa amb la canya de peixcar caminava 50 metres i m'asentava a la pedra , la tirava i deixava pasar el temps mirant el cel blau , el mar tranquil ,la bromera de les ones contra la pedra , l'olor a sal , el vent del mar , i els vaixells que anaven amunt i avall , mentre el sol caia a poc a poc a l'aigua. No se exactament l'edat que tindria , potser uns 9 o 10 anys , peró pense que en aquell moment , potser , vaig tindre per moments un destell al cap , una concepció de l'univers que mai he tornat a sentir , i que he de segur he olvidat. En moments com ara , que tot es un maleït encreguament de camins , que no se per on tirar , m'agradaria poder obrir la porta amb la canya a la má i caminar eixos 50 metres.

Per cert , tinc el blog complentament de banda , i potser continue així , o potser no , qui sap. Simplement que cap dels 3 lectors que tinc , si encara passeu 3 per ací , espere molt de mi.
Besets i bones nits.

4 comentaris:

omrot ha dit...

Tu al teu ritme :). Jo continue passant-me, i bo, m'alegra quan trobe res de nou ;).

El marco de la puerta ha dit...

Saps q no hi ha cap presa ;). Pense q el moment de canya i mar et dura encara, no penses que t'has perdut tant dins del mon que es mes merunet del que sembla. Baixell es amb v, blavero:P:P:P:P.

Rerum ha dit...

apanyat , gracies viru !!

Esther Ita ha dit...

Últimamente no dejo de encontrar paralelismos enormes en los blogs... situación extraña pero agradable. En lo de no escribir mucho, no hay problema ;-) jejeje, creo que todos tenemos algo abandonadillos nuestros blogs: será el clima, la brisa marina y el rumor de las olas, que hipnotizan demasiado.... además, no esperábamos mucho más de un truñoncete como tú, jajajaja.

El monito, que sepas que ya es mi amigo, se ha puesto en mi dedo y me ha contado un secreto: dice que no es verdad que sepa hacia dónde va, que no lo tiene todo tan claro, que no nos dejemos engañar por su mirada, porque como todo el mundo, tiene sus grandes miedos y es por eso que, aunque tenga esa mirada de tranquilidad, se agarra con tanta fuerza al dedito. ¿Te has fijado bien?.

Por cierto, por experiencia propia (la vejez, que es muy sabia, jajajaja) te diré que siempre... siempre.... se puede caminar esos 50 metros y llegar a una cala, aislada de todo y de todos, donde puedas tener tu propio universo.... es tan sencillo como cerrar los ojos y viajar hasta allí... cada día, cada noche o cada cuanto uno lo necesite.

Y sonríííííííííííeeeeeeeeeeeeeeee, porque últimamente te hace bastante falta ;-) .
Besets y cupitajets.