Quan tenia quinze anys vaig escriure un poema.
Era el temps d'estimar i jo encara era pur.
Us en podria dir gairebé tots els versos
perquè llavors encara no pensava en l'angoixa
i d'aquell temps en servo ben vius tots els records.
I ara he estimat i he sofert i sóc home,
i tinc vint-i-set anys i la veu fosca i trista
i voldria oblidar tots els versos que escric.
Mireu-me bé les mans , com una rel em lliguen.
En les paraules sóc talment inviolable
que cada mot em torna més i més solitari,
més impotent potser per creure en els prodigis.
Tinc la rel dels cabells amarada de sorra
i el vent, un vent de sal , em bufeteja el rostre.
Agonitzo de tant d'esforç per no saber-me
i és , per befa ,en la veu que visc i que agonitzo.
I , encara, sé de cert que recomençar fóra
tan inútil i absurd que en el joc hi perdria
tot el que encara em resta de d'insabut i d'autèntic,
allò que potser els altre servaran quan em perdi.
Tot el que estimo i vull es resoldrà algun dia
en un sol mot obscur i dens , inajornable;
i només jo en podré saber l'abast per sempre.
Miquel Martí i Pol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada