I demà dilluns.

Avui he tirat el dia per la finestra. Hi ha ombres que un matí t'atrapen i ja no volen deixar de romandre fins la nit, hi ha dies llargs com nits, que es mouen tan lentament i passen voltant pel nostre cor que a la nit ja no hi ha res a fer.
Puc pensar que el mon es injust, però per mi seria irracional i covard queixar-me, el mon es injust, però jo estic en la banda dels afortunats, per mi la vida es un regal, un regal i a més fàcil, ni molt menys un patiment. Podria demanar que no existira aquesta distancia, encara que se que potser es una oferta. Voldria tindre la teva mirada als meus ulls, plenar-me dels teus gestos, beure del teu somriure. Potser demà. Avui es un dia per a tirar per la finestra.

Debades plou en algun lloc remot.

Tot és suau, i aquests instants que passo

configurant records que no he viscut

són uns instants d'intimitat extrema

densament plens de tot allò que vull;

moments de vida il.limitada i clara.

Debades plou. També debades xisclen

els falciots ran de finestra, i s'omple

molt lentament el càntir de la tarda.

Miquel Martí i Pol

Afortunadament tots tenim una porta al abast de la ma, i al caure la nit ens podem fer un glop de jazz amb cervesa. O transportar-nos a una bodega de Zagreb on tot açò t'envolta.
Disculpeu, però el so es de mòbil. Llastima.

Joguet trencat

Avui tinc el dia un pel trencat, amb l'anim d'una mirada als ulls i el regust patit de la tristesa. Potser per això evoque un viatge, segur que me'l demana, un llarg viatge amb dibuix de la mediterrània. Una mirada cap endavant i un somriure que sempre viurà en mi, o una cançó a cau d'orella que mai oblidaré. Ja faig camí, costera amunt, carrer avall, continue el meu viatge.
Per altra banda en unes setmanes me'n vaig a Zagrebačka županija, i conte els dies ja per emprendre camí, per créixer i tornar amb un altra terra nova als ulls. Pregue per que sigui llarg, que sovint entraré en un port que els meus ulls ignoraven i més lluny, he d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara m'empresonen.

Lluís Llach · Verges 2007 · Viatge a Ítaca

Un petit regal, un lloc inmens.

Deixa que la música acarone la teua anima, travesse el teu aura i veuràs com llisca per la teua pell, fins que entra i et fa tancar els ulls. Pots gaudir-la, tastar-la i jugar amb ella a la boca. Es un mos saborós amb regust a sexe. Relaxat i que et transporte. Un petit regal.

Tornar a Neruda

La Canción Desesperada

Emerge tu recuerdo de la noche en que estoy.
El río anuda al mar su lamento obstinado.
Abandonado como los muelles en el alba.
Es la hora de partir, oh abandonado!
Sobre mi corazón llueven frías corolas.
Oh sentina de escombros, feroz cueva de náufragos!
En ti se acumularon las guerras y los vuelos.
De ti alzaron las alas los pájaros del canto.
Todo te lo tragaste, como la lejanía.
Como el mar, como el tiempo. Todo en ti fue naufragio !
Era la alegre hora del asalto y el beso.
La hora del estupor que ardía como un faro.
Ansiedad de piloto, furia de buzo ciego,
turbia embriaguez de amor, todo en ti fue naufragio!
En la infancia de niebla mi alma alada y herida.
Descubridor perdido, todo en ti fue naufragio!
Te ceñiste al dolor, te agarraste al deseo.
Te tumbó la tristeza, todo en ti fue naufragio!
Hice retroceder la muralla de sombra.
anduve más allá del deseo y del acto.
Oh carne, carne mía, mujer que amé y perdí,
a ti en esta hora húmeda, evoco y hago canto.
Como un vaso albergaste la infinita ternura,
y el infinito olvido te trizó como a un vaso.
Era la negra, negra soledad de las islas,
y allí, mujer de amor, me acogieron tus brazos.
Era la sed y el hambre, y tú fuiste la fruta.
Era el duelo y las ruinas, y tú fuiste el milagro.
Ah mujer, no sé cómo pudiste contenerme
en la tierra de tu alma, y en la cruz de tus brazos!
Mi deseo de ti fue el más terrible y corto,
el más revuelto y ebrio, el más tirante y ávido.
Cementerio de besos, aún hay fuego en tus tumbas,
aún los racimos arden picoteados de pájaros.
Oh la boca mordida, oh los besados miembros,
oh los hambrientos dientes, oh los cuerpos trenzados.
Oh la cópula loca de esperanza y esfuerzo
en que nos anudamos y nos desesperamos.
Y la ternura, leve como el agua y la harina.
Y la palabra apenas comenzada en los labios.
Ese fue mi destino y en él viajó mi anhelo,
y en el cayó mi anhelo, todo en ti fue naufragio!
Oh sentina de escombros, en ti todo caía,
qué dolor no exprimiste, qué olas no te ahogaron.
De tumbo en tumbo aún llameaste y cantaste
de pie como un marino en la proa de un barco.
Aún floreciste en cantos, aún rompiste en corrientes.
Oh sentina de escombros, pozo abierto y amargo.
Pálido buzo ciego, desventurado hondero,
descubridor perdido, todo en ti fue naufragio!
Es la hora de partir, la dura y fría hora
que la noche sujeta a todo horario.
El cinturón ruidoso del mar ciñe la costa.
Surgen frías estrellas, emigran negros pájaros.
Abandonado como los muelles en el alba.
Sólo la sombra trémula se retuerce en mis manos.
Ah más allá de todo. Ah más allá de todo.
Es la hora de partir. Oh abandonado.

Un any enrere ...

Ahir va fer un any, avui fa un any. Any complicat, trist, de trontollar i amb molts dies de llàgrimes als ulls. Un any amb un buit molt gran i amb molts més buits. Però com diuen, als homes ens agrada plorar a soles. En tot cas, i com sempre, per a tot i per a res, només queda mirar cap endavant i enyorar els teus ulls blaus, encara que només siga una estoneta a la vora del sofà.

Un tren que se'n va ...

... i mire com marxa des de la andana de la estació, la meua imaginació dibuixa la Gare Saint-Lazare a un dia quasi de tardor, de cel gris i ploure tranquil, amb els trens banyats que venen i van.
Pinte ara Santa Llúcia a la vora de la mar, baix els estels i el rumor d'una guitarra.
O potser es la meua estimada Estació del Nord, amb banda sonora de Pink Floyd i un somriure a cau d'orella.
El tren ha marxat, i desitge que tinga un molt bon viatge.
Jo ara vaig a gaudir d'aquesta estació que tant m'agrada.

A tots ens agradaria que lo bo durara per sempre, però desprès dura el que te que durar... normalment més del que deuria.

like tears in rain

del Nord

A Tristàn el van armar d'acer. Semblava fet a mida per a aquesta prova, per a aquella tortura de colps, fred i fang. Tristàn va viure per i per a ella. La va odiar, la va estimar i finalment la va comprendre. Va viure moments aliens, llunyans i fins i tot va arribar a desistir. Però ell vivia obsessionat amb aquella dama del nord. Tristàn i ella van ser presentats una nit de primavera. No es van caure malament. Ell va aconseguir fins i tot un somriure, tot un èxit. L'enamorament va sorgir immediatament.Des d'aquell dia no va desistir en el seu afany per conquerir el seu nou amor. Però no és una noia fàcil a la que un pot portar al llit a la primera cita. Alguns van malgastar la seva vida suportant els seus menyspreus, els seus capricis, els seus canvis d'humor, les seves reaccions violentes, per a res. Ella requereix, excepte en casos excepcionals, molta paciència i, sobretot, bona sort.

He copiat descaradament aquest text fent quatre canvis mal contats, no he pogut evitar-ho, teniu l'original en record de Franco Ballerini aci. I per descomptat ja sabeu de que parle.

Passar pàgina

F. Chopin: Estudi en mi major, op. 10 nº 3 ''Tristesse''

Jo soc, tinc el cor patit. Algú s'en va emportar els meus somriures i un milió de bessos, només va deixar tristesa als meus ulls. Avui una cicatriu, encara tendra i Chopin dibuixant sentiments al aire. Em sembla que he tornat a trobar les meues ales...

Avui. Matinada.

Ets el meu sol i els meus estels. La meua lluna i el calor al meu pit. I soc aci. Al teu costat.

Avui II

Tingues molta cura.
Més val que no plores.

Avui

Avui soc al carrer, fa fred. Ets asseguda al mig de la vorera. No se com, però t'has fet amb una cadira. Es màgia ??. Torne a mirar després de fregar-me els ulls i continues allà. Potser es cert que ets màgica. Potser jo estic una mica boig. Però tot plegat m'agrada. Potser estic boig.

Ahir

Va ser un 15 de maig, el dia va amaneïxer net i blau , amb un sol brillant que primer va pujar i després va minvar fins amagar-se sense far cap estrany, era un bon dia. Per mi no. Aquell dia vas dir que prou de patir, que la cosa ja no tenia sentit, i vas partir, sense fer soroll, al mig de la nit, per no fer rebombori. Encara em bloquege només de pensar-ho i els ulls volen tancar-se , i els dits es crispen i no volen continuar. Fa mal. Més de sis mesos i no soc capaç de fer. Aquell dia vaig morir un poc, vaig patir un prou, vaig pedre un troç de la meua anima. Sempre recordaré aquell cel blau. Sempre recordaré aquells ulls que tant m'estimaven.

Demà.

No tinc paraules per a descriure la boca del meu estomac i per això he fet un vídeo. Jo soc la clau anglesa. No puc dir res més. Be, si, si faig el que considere coherent, per que estic tan trist???. Incertesa. No tinc més paraules. Mireu el vídeo.

Clau Anglesa

Si hi ha cap dubte ja sabeu on adreçar-vos. No?.

Que li passa a CalçotetMan??

Acompanyat?

Esglaiat?

No!!! enamorat!!!

P.D.: Si veus qualsevol paregut amb SpiderMan ... Es que estàs malalt !!!

El GRAN col·lisionador d'Hadrons

No , no es el motor del Falcó Mil·lenari.

Divendres , el vuit d'agost del 2008 , 08/08/08 a les 00:00 es fa el primer test al LHC , el Gran Col·lisionador d'Hadrons.
Que es açò? Doncs així explicat a tota ostia be a ser un aparell que accelera partícules , el tema es que col·lisionarà protons (un tipus d'hadró) en compte d'electrons i positrons (leptons) com els que funcionen ara.
Per a que? La idea es trobar una partícula màsica coneguda com el bosó de Higgs. Tot açò per a intentar explicar com la resta de partícules elementals guanyen la massa com explica la teoria de la relativitat especial.
I a mi que? Doncs la gracia es que hi ha una teoria catastrofista que defenen un tal Walter Wagner i Luis Sancho que diu que al ficar-se en marxa el LHC pot ser que comence un proces que pot provocar la destrucció de la terra i potser de l'univers sencer. En Teoria no hi ha cap model matemàtic que sustente açò , però quantes vegades s'han demostrat cosses matematicament després d'estar 100 anys treballant amb elles?? El tema es que segons aquests dos pot passar...

• La creació d'un forat negre inestable
• La creació de matèria exòtica super-massiva, tan estable com la matèria ordinària.
• La creació de monopols magnètics (prevists a la teoria de la relativitat) que poden catalitzar el decaïment del protó.
  
• L'activació de la transició a un estat de buit quàntic.

I ja a aquest punt et preguntaràs, que collons em dius tio???, si tu sempre has passat de teories catastrofistes i mig(o del tot) et rius de la revista "enigmas" i similars. Doncs açò ve a que si arriba la fi del mon, jo estic ben tranquil, perquè estime a la xiqueta en qui m'agradaria estar si passa res d'açò. I espere estar dormint amb ella el divendres a mitjanit encara que em toque alçar-me a les 6 del matí. Un beset Edelweiss !!!.

Una de música ...

L'altre dia vaig estar al MassaRock que es fa tots els anys per aquestes dates. Tant l'any passat com enguany a la sala Fussion. Be enguany jo l'he vist un poc gelat respecte a l'any passat supose que tant per l'horari , oficialment començava a les 19:00 com per el cartell, que tenia una qualitat acceptable però desconeguda en els grups menys importants. Ací van tres vídeos del festival. Falta un de InMute però no ha eixit be ...

Moche.



Ekthomb.


No Relax.

soc rosa ...

Ja se que es volar, ja he entrat al club dels que s'han caigut, se quin sabor te l'asfalt i el que es la depilació per abrasió. Se quina es la sensació de passar volant i pegant volantins entre coxes i quin color te la por d'un instant. Se el que es alçar-ce de terra d'un bot per a vorer com has deixat ferralla i sang disseminada per la carretera. Se el que es patir perquè saps que darrere de tu va algú que va a esglaiar-se més que ningú al voret. Ja m'han rentat amb un fregall la pell i m'han emplenat de benes. Però avui se que més de cinc persones amb moto van parar per ajudar-me, que un immigrant va ser qui va cridar la guàrdia civil i a una ambulància de seguida per a que vingueren a per mi. I sobretot se, que algú ha vingut a veurem amb tota la dificultat que se que comporta això, i que avui puc dir amb un somriure que soc ROSA. Gracies a tots els nomenats i sobretot, gracies peque!!!.

Potser ...

Potser només ets l'ombra rient i fugitiva

d'un desig obstinat a habitar dins la ment,

i t'he cenyit entorn amb carn de pensament

i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.

Amor, potser el suau sospirar que de tu

ve a mi, és tan sols la folla ressonança

d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,

ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.

No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;

fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí

serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,

-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.

Carles Riba, del Primer Llibre Estances

No fa molt que m'he trobat amb Carles Riba. No es una poesia fàcil. De fet no es la poesia que jo podria dir que es el meu rotllo, però te un no se que, que m'ha fet llegir més d'ell. Aquest poema es el poema 7 del primer Llibre d'Estances. Gaudiu-lo.

El circ dels miserables

Tinc la cara torta. La torta cara en una barreja de indefensió. Les mans lligades sense cap corda i el cor, que deuria estar al pit, a la ma. No se com 12 hores poden ser tan eternes com efímeres i plenar el carrer d'aigua fins a dalt. No se com fer per a trobar eixa confiança, pense que amb una mirada deuria bastar.
Jo mentre mastegaré les meues dents.