Pense que més be seria I sense somriure la revolta , perque comence a cantar:
M’agrada el riure dels teus ulls,
on el reflex d’una llum
em sembla un far a la marina.
I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.
I ací talle , no puc continuar , s'en va la llum , es tanca la porta , i si tire mà a obrirla es corre la clau 10 vegades , pero es la vida. La porta es tancada amb clau i pareix que no tinc opció d'obrirla , si , ja se que vaig ser jo qui va eixir per eixa porta , si , ja se que ja sabia que açó podia pasar , i si , no tinc dret ni a extranyarme ni demanar que s'obriga , ho se , pero m'ha costat acceptarlo , pense que encara em costarà un poquet , pero tambe se que al ser com soc ho acceptaré , giraré esquena i m'en anire costera amunt. I com no puc cantar a en Lluis , m'en recorde de en Joan Manel i el seu m'en vaig a peu ...
Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors.
L'escala fosca i la imatge vella
que s'amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l'arribar suau d'una matinada
que et desperta més vell.
Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu.
El camí fa pujada
i me'n vaig a peu.
Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec,
i oblidar tot d'una la teva imatge
i aquest petit indret.
Cal carregar la guitarra a l'esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins ací.
Les ones han de d'esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.
Sempre he tingut una especial estima per aquesta lletra , i ara relata perfectament la sensació que ve cap a mi. Vaig a fer camí , i no vaig a mirar enrere , perque si comence a caminar , el major error serà tornar la vista. Encara em remoloneje als últims dies del estiu que se'n va , amb els dies llargs i el sol encara calfant amb ganes , potser partiré en ells. Bona nit.
2 comentaris:
Un vespre em van tancar dins d'una cambra buida. No hi havía finestres, les pareds eren la cámera negra d'un teatre i jo, sola i mes trista i morta que mai vaig començar a recitar a Shakespeare:"Corred , corred a casa de Febo , alocados corceles del sol . El látigo de Faetón os lance al ocaso . Venga la dulce noche a tender sus espesas cortinas..." tot aixó que vaig recitar anys enrere sobre un escenari que m'obria una vida nova.
Romeu tenia els ulls mes be, blaus al matí, despres de reciclarse, i grisos a la nit.
Tancada i a soles vaig pasar uns dies, unes setmanes tal volta en aquella cambra extraña. Fam, set i molt del Lluis i del Joan Manel. Vaig concloure acabar amb tot aixó, a la merda, segur que puc obrir una finestra a patades, pensí jo. Vaig deixar-me en la pared les soles de les sabates i les ganes. Imposible obrir finestres si no hi ha brisa que entre per elles. De sobte, un divendres crec, algú em va portar per a sopar una hamburguesa i unes runes romanes amb ecos de nostalgia de nits llargues. Aleshores vaig caure en el conte de que en cap moment, en mig del desastre, se m'havia ocorrit obrir la porta, LA PORTA! Vaig correr cap a d'ella, s'em va caure un bes i un mos pel forat d'una butxaca i vaig obrir la porta. Em vaig quedar quieta mirant a traves d'ella. Una claredat boirosa regnava a l'exterior i vaig sentir l'impuls de travesar-la perquè sabia, que uns pasos mes enllá, estava el que buscaba.Poc a poc comencí a caminar, a pasos molt menuts, microscòpics i a medida que avançava sentia que, entre la boira, algú s'acostava a mi de front, algú que segurament pensava que la porta continuava tancada i venia a portarme una altra hamburguesa per a sopar, inocent, sense saber que desde fora, jo estava (i estic) esperant amb un globus a la ma i un petit princep que em vaig trobar darrere d'una roca, per a fer-li una festa de benvinguda i felicitar-li pels 15 euros a l'hora que guanyarà demà, per a encendre el cartell lluminos que reça algo així com T'estime o alguna d'eixes cosses que s'inventa la gent quan alguna cossa els supera.
I ací continue, a la vora d'un camí
cantant una cançó de Lluis que parla d'una gallineta, amb un globus a una ma i un petit princep a l'altra esperant a que es desfacen les boires del camí per a comprovar que la persona que s'acosta per l'altra banda es qui jo m'imagine.
Estàs segura de que la porta es oberta i algú no va a clavarse un altra ostia al intentar entrar??. Hi ha dia que se que estàs ahí amb el globus , altres per contra et note distant i llunyana com si no vuigueres que m'apropara , esquiva , tallant , sepant-me de una part de tu amb palanca , i saps que si es així , la porta continua tancada.
Publica un comentari a l'entrada