Capvespre.

Vespreja , son eixes hores on la llum va minvant i sembla que fuig cap als estels. On els racons comencen a amagar més secrets i fins i tot el so camina de puntetes sonant més amortit. Els ocells comencen a buscar una branca. Es el moment en que l'aigua comença a deixar de ser en si mateixa per a fondre's en un tot al paisatge. Vespreja , i la manca de llum dona serenitat , lleva velocitat i convida a mirar al fons, a la filosofia, als ulls, a les mirades que amague dalt de més amunt del cap. D'estimar per dins i no per fora. Vespreja i Frida ensuma l'aire. Surt la lluna de tort somriure, i jo li pregunte per els dubtes dels meus secrets. Avui deuria trencar a ploure.

Dona i ocell