A sovint me'n vinc ací i em refugie del mon , només son instants que em permet la meua imaginació , però se que d'ací no molt vaig a tornar , vaig a pujar al Perdut i tancar un maleït cicle. No se com es tancarà , però de segur que es amb un somriure.
Em trobava perdut , perdut ,
quan per fi em vaig retrobar ,
vaig morir al intentar abraçar
el reflex de la lluna al aigua.
Ara que soc al fons del llac,
només en resta surar.
Doncs allà dalt ,
desdibuixada per les ones,
encara puc albirar una lluna.
Qui sap quina Lluna m'espera ,
jo no en tinc ni idea ,
però ja ho va dir el poeta ,
parlant de nits com aquesta ...
'Nadie come naranjas
bajo la luna llena.
Es preciso comer
fruta verde y helada.'
I un poc d'un altre mestre com es en Serrat ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada