Camí D'Itaca

I vinc , d'un dia de pluja , d'una setmana de pluja , d'un temps de mel amb terra , de dolça amargura , de terra verda i aire humit , de vorer els estels.

Primer , com es habitual , els deures , que ja era hora ...

PIEDRA NEGRA SOBRE UNA PIEDRA BLANCA

Me moriré en París con aguacero,
un día del cual tengo ya el recuerdo.
Me moriré en París -y no me corro-
talvez un jueves, como es hoy de otoño.

Jueves será, porque hoy, jueves, que proso
estos versos, los húmeros me he puesto
a la mala y,
jamas como hoy, me he vuelto,
con todo mi camino, a verme solo.

César Vallejo ha muerto, le pegaban
todos sin que él les haga nada;
le daban duro con un palo y duro

también con una soga; son testigos
los días jueves y los huesos húmeros,
la soledad, la lluvia, los caminos…

César Vallejo

Quatre parts , una idea.
Primera:
No se en quin moment de la seua vida escriu açò , però per a mi la imatge es un escriptor en soledat ,a París , un dia de pluja , i veient passar els últims instants de la seua vida , pot ser queden un parell de mesos , de dies , de hores , qui sap. Simplement ell ja es mort , avui mateix.
Segona:
Avui ha decidit que ja es mort , mort per a lo que a ell li importa , ja no hi ha res al mon que li valga la pena , ja no val la pena continuar vivint
Tercera:
L'unic que li queda es el record de la pena , de lo dur de la vida , de la gent que l'ha maltractat , que s'ha aprofitat d'ell ...
Quarta:
Només li queda el que l'envolta , inanimat , lúgubre , només li queda la mort.

La idea:
Ja no li queda res realment valuós , només la mort , per que no avui ?

Curiosament , va morir un dia de pluja a Paris , un dia del que ja tenia el record.

I ara , les banalitats ...
Puc resumir-ho tot amb una setmana intensa d'anada i tornada , de pluja , de sang , i sobretot de força per a mi. He estat al 'Vinya Rock' , finalment , i ha sigut el Vinya de la pluja , el Vinya per el qual , a partir de l'any que ve , un escenari s'anomenarà 2007. Jo podré dir allò tan clàsic de 'Jo vaig estar allà' . De fet vaig pujar i baixar , i tres dies a remulla. Però valuosos , de vorer concerts potser irrepetibles , com el de 'Obrint Pas' , amb 30000 goles corejant cançons del País Valencià , o el de 'Manu Chao' que va ser el millor de tots , sense oblidar el de 'Macaco' o el de 'Los Delinqünetes' on ho vaig passar de por. També vaig vorer grups als que tenia ganes , com 'Hora zulú' , que em van pareixer una mica justos en directe , 'S.A.' , potser es el de sempre , a mi no em va fascinar , però hi ha gent que diu va ser el millor , i la gran pena que tinc va ser no vorer a 'Solufly' , ja que estava fugint de la tempestat.
I més dies d'anar i tornar al meu cap , d'estimar amb força i no rendir-me de somniar , de somniar dur i fort.I finalment d'oferir , d'oferir el que em demane el mon , soc generós perquè ho dec tot. Així que aprofiteu-vos de mi , que estic d'oferta ;) !!!!.
Somniaré amb fàbriques de cafè , màquines de te i passarel·les de xocolata , somniaré , perquè hi ha que somniar. Així , que tots , somnieu , somnieu fort. I per damunt de tot , somnia tu , ma Meru.

Doneu-li al Play i gaudiu del viatge com ho faig jo.



Viatge a Itaca - Lluís Llach

Bounded

Hi ha que entendre que no tot es pot entendre , perquè aquest es el principi per a poder somniar.

Lluitaré , Somniaré.

Festival

Men vaig al 'ViñaRock' amb un mig somriure , ahir va ser un dia nuvolat , dia de projectar Paris als carrers de València , dia de caminar i recórrer espais físics i vitals . Men vaig amb un mig somriure a la trobada d'una horda de gent coneguda , d'una experiència nova (a la vellea ... ), i amb anim de pasar-ho be. Men vaig amb un mig somriure , una mirada a la retina , i una abraçada al cor. Men vaig a cridar , a botar i a enviar als meus dimonis molt lluny , pasem-ho be i al bou. Men vaig amb una mirada estacada a la meua anima.
Men vaig amb els deures per fer :$ , promès que quan torne.

Men vaig amb quatre ratolins a una ma i un a l'altra.

Somniat amb homes-pardal electrics

Extret de Fogonazos.

Després de veuré açò no puc menys que ficar-ho. Les imatges pertanyen al documental 'Straight up' i mostren el treball habitual de revisió de les línies d'alta tensió en EEUU. Son un dels espectacles més surrealistes que he vist en molt de temps , son quasi com un somni. A mi personalment em reporten una extranya sensació de pau i irrealitat que m'ha deixat un bon rato bocavadat.

Un beset a tots i totes , i sobretot a tu que estàs llegint açò que semblen només línies de text.

Mira'm als ulls

Els deures ...

CHICO WRANGLER

Dulce corazón mío de súbito asaltado.
Todo por adorar más de lo permisible.
Todo porque un cigarro se asienta en una boca
y en sus jugosas sedas se humedece.
Porque una camiseta incitante señala,
de su pecho, el escudo durísimo,
y un vigoroso brazo de la mínima manga sobresale.
Todo porque unas piernas, unas perfectas piernas,
dentro del más ceñido pantalón, frente a mí se separan.
Se separan.

De "Indicios vehementes" 1985 , Ana Rossetti

Potser , tot es podria resumir amb una paraula , 'feromones' , encara que al fons de tot es pot veure una imatge d'amor amagada dins d'un atac de sexe , però hi ha que mirar-ho amb ulls retorts ;).

I després la historieta ...

Concerts , horta , claustre. així es pot resumir el meu cap de setmana . Això si , gracies a la sister que puc dir m'ha 'obligat' de concert en concert , primer a la Jam , inmensa Jam d'Alcasser i desprès el concert del 'wha wha' per a presentar-me els 'Gandules'. També molt interessant el fet de currar un dissabte amb 6 tarats més com jo , fent projectes que com cuadre un ens fica a la lluna. I finalment dia al mig de l'horta , dia de gelat , sol i un milió de dubtes , encara no se on estic ni cap a on vaig , només se que ara ,potser ja, duc el sol a l'esquena. I que en certa manera s'ha parat el temps i l'espai i que tinc por , del mon , potser em toque ficar-me l'etiqueta de LQATH.
I finalment dedicatòria especial per a Javi , perquè només me'l trobe de festa ... i perjudicat.

Bona nit , nens i nenes , ja falta menys per a que puga tornar a contar contes.

Contradicció

La fotografia es d'aquesta noticia. La he inclosa perquè es d'una plasticitat brutal. Tan terrible com hipnòtica.Gran foto.


Si , tens raó , soc una contradicció , visc al caos , en mig del no res i envoltat per tot. No se cap a on anar , però no pare de caminar , dubitatiu , avant , arrere , dreta , avant , esquerra , darrere ... no se el que volen les meues cames , les meues mans , els meus ulls , cada dia més cansats de intentar mirar més enllà i no veure ací. M'agrada que m'acaronen i mentre sentir les veritats que fustiguen la meua pell amb suavitat , Tinc el cor de vacances i el cervell en vaga , i la resta del cos perduda als corredors d'un edifici que de sobte , no coneixen. La ma esquerra diu Sol , i la dreta Lluna , una cama em demana encens i l'altra mirra , que ha sigut dels reis mags ???. I al final desperte i sempre la mateixa qüestió , si soc tan gos per afaitar-me la cara , que faré quan siga el cap?? I en eixa resposta , pot ser , tinc la solució.
Perquè no sempre es el mateix el que es vol , que el que es desitja.
I estan les pors per a confondre el que es te , el que es vol , i el que es desitja.
I tu , que vols? que desitges? i sobre tot , de que tens por?

D'un xiquet ...

Avui primer els deures ...

F A R E W E L L

1

DESDE el fondo de ti, y arrodillado,
un niño triste, como yo, nos mira.

Por esa vida que arderá en sus venas
tendrían que amarrarse nuestras vidas.

Por esas manos, hijas de tus manos,
tendrían que matar las manos mías.

Por sus ojos abiertos en la tierra
veré en los tuyos lágrimas un día.

2

YO NO lo quiero, Amada.

Para que nada nos amarre
que no nos una nada.

Ni la palabra que aromó tu boca,
ni lo que no dijeron las palabras.

Ni la fiesta de amor que no tuvimos,
ni tus sollozos junto a la ventana.

3

(AMO el amor de los marineros
que besan y se van.

Dejan una promesa.
No vuelven nunca más.

En cada puerto una mujer espera:
los marineros besan y se van.

Una noche se acuestan con la muerte
en el lecho del mar.

4

AMO el amor que se reparte
en besos, lecho y pan.

Amor que puede ser eterno
y puede ser fugaz.

Amor que quiere libertarse
para volver a amar.

Amor divinizado que se acerca
Amor divinizado que se va.)

5

YA NO se encantarán mis ojos en tus ojos,
ya no se endulzará junto a ti mi dolor.

Pero hacia donde vaya llevaré tu mirada
y hacia donde camines llevarás mi dolor.

Fui tuyo, fuiste mía. Qué más? Juntos hicimos
un recodo en la ruta donde el amor pasó.

Fui tuyo, fuiste mía. Tu serás del que te ame,
del que corte en tu huerto lo que he sembrado yo.

Yo me voy. Estoy triste: pero siempre estoy triste.
Vengo desde tus brazos. No sé hacia dónde voy.

...Desde tu corazón me dice adiós un niño.
Y yo le digo adiós.

Pablo Neruda

1. Em fa mal només de pensar-ho.
2. A sovint no hi res millor que el silenci de les paraules.
3. El desig no es sempre la realitat , i al final , tots ens gitem amb la mateixa.
4. En definitiva la eternitat es fugaç.
5. "...Desde tu corazón me dice adiós un niño.
Y yo le digo adiós." , res més que afegir.


Pense que eren molt difícils els deures d'avui , i potser no els he treballat com deuria , però millor deixe'm-ho així ;).


Molt be , anem per feina :
La interpretació que jo li done , evidencia o una gran covardia o simplement el desig de sentir d'una manera pura , amb tota la amplada de la paula. El fet , que em van recordar a una conversa de cervesa a la ma , es qui es l'autor , i be , potser , des de aquest prisma es pot arribar a la conclusió que , regirant molt , es un poema al mateix però no como a sentiment si no com a un rapte momentani.
El resum es que al mig d'un amor tan gran com el cel , apareix un xiquet , un xiquet al qual hi ha que estimar , fins i tot matar , però que desvirtua el sentiment pur del amor, que no hi haja res que obligue , que només haja amor i res més. Per això alava el amor pur , el que només es amor , i finalment s'acomiada d'ella i d'ell.

Com son deures refets no els he treballat massa tampoc , no m'ho tingueu en conte.


I ara la crònica :

Fa més del que voldria que no hi ha res per ací , així que he acumulat , potser , massa pedres a la meua motxilla , però traure unes quantes , llevaré el fang , i les exposaré el millor que puga.

I m'he anat ,per fi , lliure al mig de la pluja , poses per el fang fins a les entranyes , ple d'aire de llibertat. I he conegut a "Gato Negro" un punt a recordar en mig del no res o del tot , gracies per fer-nos companyia al dinar. Ho he gaudit , ha sigut curt , però potent , genial , he volat sense traure els peus de terra , he sentit coses que feia de menys , i he netejat el meu cap. He jugat les meues cartes , i sembla que la partida agafa color , sembla que potser , ja se quina serà la meua propera ma , el que no se , es que tindrà la resta de la taula a les seues , juguem , juguem , que la vida es somni , i els somnis , somnis son.

Black Jack

Tot a una carta , ja m'entens , es tot o res en un tres i no res. Potser tota la partida ha sigut un farol , però vaig arriscar i jugar-me-ho tot , la camisa , el cor i l'anima a una ma , potser no es el moment , potser vaig tan enganyat que em coste una vida recuperar-me , però es el moment , només puc perdre o no perdre , allà va la meua ma , damunt de la taula , negre , roig i blanc , nues , sobre el verd de l'herba que tant m'agrada trepitjar descalç. Tot , no tinc res més , i a la teua ma tens la resposta , es l'hora de jugar , d'arriscar , de morir al vell mig del riu. Perquè en definitiva , aquest joc es com tindre l'anima fosca , incerta , a una carta.

peçonha

Penses que eres el que el mon necessita
un ser indispensable , el correcte,
al menys així ho fas veure.
I fins i tot t'ho creus ,
i la culpa de tot sempre de la resta.
I no eres més que les restes d'un naufragi ,
d'un naufragi de naufragis ,
navegant per la mar amb la fusta pútrida
el velamen negre per l'odi,
i salitre menjan-te les entranyes ,
l'anima coberta de brea ...
i amb el vent sempre en contra.

Però no es el vent que t'esquiva,
es la teua anima que sempre gira ,
per a tindre excusa , la excusa , la gran excusa,
i poder clamar al cel que la vida es injusta.
Que les coses no som com deurien.

Així que estàs tu per endreçar-les.
si fa falta zitzània , no dubtes,
i apunyalar per l'esquena es quotidià.
El fi sempre justifica els mitjans ... .
Per a després anar plorant les penes
intentant donar la llàstima que tu provoques,
fent veure que eres un desgraciat.

Et desitjaria que mossegares la teua llengua ,
no fa falta , se que ho fas cada nit ,
que el rancor et consumeix a diari ,
i que al final , tot es paga . Tot.

I moltes coses ...

Primer els deures ...

A UN RÍO LE LLAMAN CARLOS

Yo me senté en la orilla;
quería preguntarte, preguntarme tu secreto;
convencerme de que los ríos resbalan
hacia un anhelo y viven;
y que cada uno nace y muere distinto
(lo mismo que a ti te llaman Carlos).

Quería preguntarte, mi alma quería preguntarte
por qué anhelas, hacia qué resbalas, para qué vives.
Dímelo, río,
y dime, di, por qué te llaman Carlos.

Ah, loco, yo, loco, quería saber qué eras, quién eras
(genero, especie...)
y qué eran, qué significaban «fluir», «fluido», «fluente»;
qué instante era tu instante
cuál de tus mil reflejos, tú; reflejo absoluto
yo quería indagar el último recinto de tu vida
tu unicidad, esa alma de agua única,
por la que te conocen por Carlos.

Carlos es una tristeza, muy mansa y gris,
que fluye entre edificios nobles,
a Minerva sagrados y entre hangares
que anuncios y consignas coronan.
Y el río fluye y fluye, indiferente.
A veces, suburbana, verde, una sonrisilla
de hierba se distiende, pegada a la ribera.
Yo me he sentado allí, sobre la hierba quemada
del invierno para pensar por qué los ríos
siempre anhelan futuro, como tú lento y gris.
Y para preguntarte por qué te llaman Carlos.

Y tu fluías, fluías, sin cesar, indiferente
y no escuchabas a tu amante extático
que te miraba preguntándote
como miramos a nuestra primera enamorada para saber si le fluye
un alma por los ojos,
y si en su sima el mundo será todo luz blanca
o si acaso su sonreír es sólo eso: una boca amarga que besa.
Así te preguntaba: como le preguntamos a Dios en la sombra
de los quince años,
entre fiebres oscuras y los días -qué verano- tan lentos.
Yo quería que me revelaras el secreto de la vida
y de tu vida, y por qué te llamaban Carlos.

Yo no sé por qué me he puesto tan triste,
contemplando el fluir de este río...
Un río es agua, lágrimas: mas no sé quién las llora.
El río Carlos es una tristeza gris, mas no sé quién la llora.
Pero sé que la tristeza es gris y fluye.
Porque sólo fluye en el mundo la tristeza.
Todo lo que fluye es lágrimas.
Todo lo que fluye es tristeza, y no sabemos de dónde viene la tristeza.
Como yo no sé quién te llora, río Carlos,
como yo no sé por qué eres una tristeza
ni por qué te llaman Carlos.

Era bien de mañana cuando yo me he sentado
a contemplar el misterio fluyente de este río,
y he pasado muchas horas preguntándome, preguntándote.
Preguntando a este río, gris lo mismo que un dios;
preguntándome, como se le pregunta a un dios triste:
¿qué buscan los ríos? ¿qué es un río?
Dime, dime qué eres, qué buscas,
río, y por qué te llaman Carlos.

Y ahora me fluye dentro una tristeza,
un río de tristeza gris,
con lentos puentes grises,
como estructuras funerales grises.
Tengo frío en el alma y en los pies.
Y el sol se pone.
Ha debido pasar mucho tiempo.
Ha debido pasar el tiempo lento, lento,
minutos, siglos, eras.
Ha debido pasar toda la pena del mundo,
como un tiempo lentísimo.
Han debido pasar todas las lágrimas del mundo,
como un río indiferente.
Ha debido pasar mucho tiempo, amigos míos,
mucho tiempo
desde que yo me senté aquí en la orilla,
a orillas de esta tristeza, de este
río al que le llamaban Dámaso, digo, Carlos.


Damaso Alonso.

I la resposta es ...
1.- "Quería preguntarte, mi alma quería preguntarte
por qué anhelas, hacia qué resbalas, para qué vives."

La frase , aquesta frase avui em ressona al cap com una campana que sona al mig de la vall , solitària a dalt d'un campanar perdut. Potser es la preguntaria que faria , que em faria , que supose seria distinta ahir , avui i demà ...

2.- "qué instante era tu instante" (questionat)

El vers , increïble la precisió inexacta i incontestable , de resposta impossible i a la vegada fàcil de respondre , o potser tot el contrari , potser una pregunta de diari o una pregunta vital , no ho se , només se que per a mi es demoledora.

Després les històries :

Setmana moguda , mil xarretes , confessions , una mica de psicologia , i realment molt agradable. He netejat moltes coses , he ordenat unes altres , he vist gent que tenia moltes ganes de veure , moltes gracies a totes , i finalment he descobert un espai per als dijous després de sopar,gracies Carmen , fins que deixe d'anar , que em conec i ho faré . I gracies a les companyes de viatge , Esther (Abuela) i Madeleine (Madalena) , que m'han regalat dos nits delicioses ... precisament dels dijous puc traure un parell de reculls , doncs son tertúlies literàries , els últims dos dijous era d'autors de primer any d'un taller i em va crida l'atenció açò ...

No ames lo que soy
sino a quien pude ser
o envenena tu pecho , madre.

Alejandro Pellicer

Padre no esconde conejos. No lame ni contamina nada. Deambula por el rastro con paso de usurero , atento al oro que destiñe. Tan falto de sí mismo , pobre.
Padre pasa-tiempo midiendo a su alcance la costumbre , la multitud , la caravana y la altura de su pene con la muerte.

Guillermo Roqués (Medio melé)

Son aquests bàsicament per que son curts. El que no lleva que m'agraden molt.
I pot ser ja es prou per avui, que volia anar al llit no massa d'hora i ací estic encara , tan encara que vaig a cridar de nou a la fada que em dona les bones nits tots el dies.

Certesa

Només se que m'aterra no poder navegar a la teua mirada
i trobar les encluses que em porten al mar tancades.

Potser perquè les he trobat massa vegades segellades,
perquè no he pogut , no he sabut o no he volgut.
Potser ja estic cansat de lluitar contra lo irrefrenable.
Potser tot passa per la meua covardia ,
perquè tot pesa molt , i sempre acava a la meua anima.
Potser no deuria haver-ho fet ,
potser no ; però no em penedisc de res,
només de la lluentor baix dels teus ulls.
Perquè fa massa temps que no veig la teua llum,
potser només quan la teua mirada anava a altres llocs,
només perquè al teu somriure mai estava jo.
Potser no em sentia part,
només un acompanyant amb qui trepitjar els camins.
Potser sempre he buscat i regirat tot per una resposta,
perquè jo la necessitava i no he pogut trobar-la,
potser estava al meu abast i no l'he vista,
perquè o mai l'he tinguda o encara es a la meua ma.
Perquè continue buscant , per tots els racons,
potser mai la sabré ;però continuaré ensumant.
Potser et perdre ; però lluitaré fins al final,
perquè ets part de la meua anima.
Potser no torne a vorer la lluna,
perquè a cada racó la lluna es diferent, o no ,
només es que la veiem des de altre angle.
Potser camines ja cap al sud ; però jo t'acompanyaré,
perquè per molt lluny que te'n vages jo sempre hi seré amb tu.
Perquè potser només se una cosa ara mateix amb certesa , i es que cada dia tinc menys monyo. La resta , només potser perquè ...

QUAN TENIA QUINZE ANYS

Quan tenia quinze anys vaig escriure un poema.
Era el temps d'estimar i jo encara era pur.
Us en podria dir gairebé tots els versos
perquè llavors encara no pensava en l'angoixa
i d'aquell temps en servo ben vius tots els records.
I ara he estimat i he sofert i sóc home,
i tinc vint-i-set anys i la veu fosca i trista
i voldria oblidar tots els versos que escric.
Mireu-me bé les mans , com una rel em lliguen.
En les paraules sóc talment inviolable
que cada mot em torna més i més solitari,
més impotent potser per creure en els prodigis.
Tinc la rel dels cabells amarada de sorra
i el vent, un vent de sal , em bufeteja el rostre.
Agonitzo de tant d'esforç per no saber-me
i és , per befa ,en la veu que visc i que agonitzo.
I , encara, sé de cert que recomençar fóra
tan inútil i absurd que en el joc hi perdria
tot el que encara em resta de d'insabut i d'autèntic,
allò que potser els altre servaran quan em perdi.

Tot el que estimo i vull es resoldrà algun dia
en un sol mot obscur i dens , inajornable;
i només jo en podré saber l'abast per sempre.

Miquel Martí i Pol

Copiant mascotes :$

He vist el bixo que ha adoptat na viruset i no he pogut resistir-ho , i he anat i m'he portat un , juga tot el que vulgues amb ell , es un cadell i només vol que algú jugue amb ell , potser un poquet ens pasa el mateix. Viru , com ha vingut de tu , l'he batejat un poquet per a tu , només espere que jugues un rato amb ell. Mil besets !!!

Mario Bros. ver. Comunista

Nota: No soc l'autor del video. No se qui l'ha fet realment (newgrounds.com? terminal71.com?), pero es genial , jo l'enllace desde http://omglmao.blogspot.com .

Com seria Mario Bros si fos comunista ??? , ací teniu una visio prou divertida. Per la resta poc a contar , com vos he dit a tots , em manquen mimos , carinyo i estic d'alló mes nyonyo. besets a tot el mon , i un record molt especial per als micos d'aigua i el cosi d'acebes.

Round Up

Trencaclosques, espiral ,cercles concentrics , i mil figures geometriques que encaixen moltes a llocs concrets. Jugue a fer aquest trencaclosques universal i sembla que les peces que poden encaixar be , comencen a moure quan ja has avançat prou en el trencaclosques com per a que tornar enrere siga dificil , molt dificl , si no imposible. De vegades , aixó si , una peça tremola un temps , i quan la envoltes , màgicament , encaixa d'una manere perfecte , així , que aquest trencaclosques , asombros , viu , de vegades fosc com una nit ennuvolada sense lluna , de vegades llampant com un matí de primavera a un jardí botànic , es un entreteniment vital , aritmetic per una banda , impulsiu per altres i iracional per la resta. Un camina per la espiral , pensant que s'allunya del centre de la mateixa , pero el centre sempre està ahí , propet , i de vegades , una sacsejadamisteriosa , et torna a camins per els que penses que ja havies transitat , i els tornes a recorrer , pero evidentment , algú t'ha canviat els ulls en un descuit i ja no veus les coses iguals ... maleïts o beneits lladres d'ulls??? , no ho se , només se que estàn ahí ... i a tu , ja t'han furtat els ulls???

Ser cansa

Faig tant de menys no fer de menys. Em fa mal el cap.

bufa , bufa el vent

El vent que corre tot el dia al meu voltant , que juga amb qualsevol cosa que troba pel camí , s'enreda a les branques del arbres i fa pessigolles a les fulles , el vent que gira per els meus genolls i puja fins a fer-me sentir volar ,el vent que m'aïlla del mon i de vegades em porta a llocs de soledat absoluta , lluny de tot , i a la vegada tan prop. Per que un pot aïllar-se voluntàriament per a no sentir el soroll del mon ;però de vegades es el mon qui t'aïlla , i et trobes al mig del no res , allà perdut , sense saber que fer , ni ven be com eixir. I tot es un so apagat , confós i llunya. Saps per que , però no saps com ni quant , saps on estàs , però no on pots trobar l'eixida. Només es qüestió d'esperar a que al girar un canto , caminant a sobre d'una esbufegada , aparega un porta , i si vols , només si vols , obrir-la i baixar de la cavalcada a lloms del vent. Però només si vols , només si vols ...

Ah , si , quasi ho oblide , no deixeu de pegar una ullada a aquest enllaç , genial , amb coses així un pensa que imaginació i tecnologia barrejades poden donar coses genials. El enllaç ... FLIP.

Aiguats

Mon Punyeta
Avui , plou , potser diluvia per moments , dia de tormenta , vent a les branques i aigua a sobre de la gespa , el monyo embolicat i ple de navegants del vent , de sediments que arrastra el corrent. El cap buit , o potser ple , amb els oïts plens de soroll i el nas batallant per extraure res respirable de tot el que passa a prop seu.Boca seca amb llengua de drap i ulls rojos i plorosos , avui fa vent , de vegades arruixa , avui estic al mig del bosc , caminant descalç entre sendes d'herba crua i banyada pels aiguats ocasionals. Avui camine , m'espolse les gotes que arriben a cobrir el meu cabell , els meus muscles i note la bategada del fred al cos , però camine , i ensume l'aire que porta mil olors de mil racons del mon , i quan tanque els ulls , viatge a tots ells a lloms de la tormenta.

Mon Punyeta

Mon Punyeta
He tornat , estic per ací de nou , i tinc certs pensaments que es poden resumir amb aquesta lletra en angles que un dia va crear en roger Waters ...

Hello.
Is there anybody in there?
Just nod if you can hear me.
Is there anyone home?

Come on, now.
I hear you're feeling down.
Well I can ease your pain,
Get you on your feet again.

Relax.
I need some information first.
Just the basic facts:
Can you show me where it hurts?

There is no pain, you are receding.
A distant ships smoke on the horizon.
You are only coming through in waves.
Your lips move but I cant hear what you're say'in.
When I was a child I had a fever.
My hands felt just like two balloons.
Now I got that feeling once again.
I cant explain, you would not understand.
This is not how I am.
I have become comfortably numb.

Ok.
Just a little pinprick. [ping]
There'll be no more --aaaaaahhhhh!
But you may feel a little sick.

Can you stand up?
I do believe its working. good.
That'll keep you going for the show.
Come on its time to go.

There is no pain, you are receding.
A distant ships smoke on the horizon.
You are only coming through in waves.
Your lips move but I cant hear what you're say'in.
When I was a child I caught a fleeting glimpse,
Out of the corner of my eye.
I turned to look but it was gone.
I cannot put my finger on it now.
The child is grown, the dream is gone.
I have become comfortably numb.

Com acomiadament diré que intente somriure. I que vos estime , i a tu també.

Dorm que somnie

Mon Punyeta
A la foto un exemplar acavat de naixer del "Loris esbelt". (Foto: ZSL). A més de ser merünet , te una pinta d'indefensió que porta al observador a voler adoptarlo d'inmediat. De vegades m'gradaria ser com ell , agafarme al dit d'algú , i mirarlo amb eixa cara , i poder deixar que tot fluira al meu voltant. Perque jo veig en aquest menut que realment està preparat per a tot , al fons de la seua mirada es pot vore que sap cap a on va.
De vegades , i avui m'he sorpres fent-ho , recorde un estiu a Menorca. Va ser un estiu prou genial , tinc familia , molt llunyana aixó si , per l'illa i van facilitar certes coses. Vam llogar un apartament a la vora d'una caleta a Es Castells , molt prop de Maó , moltes vesprades simplement eixa de casa amb la canya de peixcar caminava 50 metres i m'asentava a la pedra , la tirava i deixava pasar el temps mirant el cel blau , el mar tranquil ,la bromera de les ones contra la pedra , l'olor a sal , el vent del mar , i els vaixells que anaven amunt i avall , mentre el sol caia a poc a poc a l'aigua. No se exactament l'edat que tindria , potser uns 9 o 10 anys , peró pense que en aquell moment , potser , vaig tindre per moments un destell al cap , una concepció de l'univers que mai he tornat a sentir , i que he de segur he olvidat. En moments com ara , que tot es un maleït encreguament de camins , que no se per on tirar , m'agradaria poder obrir la porta amb la canya a la má i caminar eixos 50 metres.

Per cert , tinc el blog complentament de banda , i potser continue així , o potser no , qui sap. Simplement que cap dels 3 lectors que tinc , si encara passeu 3 per ací , espere molt de mi.
Besets i bones nits.