dilluns, de maig 21, 2007

Cap al nord , timonel !!!


Som a dilluns , i certament he tingut un cap de setmana ... per a començar el divendres , de sobte , sorpresa !! , Mario tenia una entrada per a mi per al Palau de Les Arts , per fi anava a vorer la mole de Calatrava per dins !!!. I la veritat , esperava més , es un tros de formigó blanc amb trencadís a sobre en certs punts , es certament atractiu fins que t'apropes i veus el formigó cru , en certs llocs em va recordar els bunquers de la segona guerra mundial que vaig vorer a St. Maló. I desprès una vegada dins , la sala em va semblar menuda , es molt menuda per al bitxo que l'envolta , de fet comence a sospitar que dins de aquella mole hi ha alguna cosa més , un làser mortal per a destruir el Tibidabo ??? , un circuit de F1 desplegable ?? No ho se , però alguna cosa hi ha de haver allà dins !!!. Cert es que la acústica no es roin i que el lloc es bonic , però es molt menut ,però tenint en conte que la conya els ha costat al voltant de 2€ , es cert que no es pot demanar molt ...

Respecte a l'obra ,Dobře placená procházka (Paseig ben pagat) 'Opera jazz, basada en un llibret de Jiří Suchý' era anunciada com Opera-Jazz , jo diria que de opera no hi havia , i que de Jazz , lo justet. He de dir que escoltar una Bossa nova o un Tango en xec te el seu punt. I poc més puc contar , doncs les entrades eren gratuïtes , molt bones , a platea , al mig , impressionant per a ser de gorra ... fins que en vam adonar que excepte la nostra fila , la resta tenia uns LCD davant amb els subtítols de l'obra. Es a dir , ens vam papar un obra 100% en xec . I jo m'ho vaig passar genial. I la recomane , encara que no tinc ni idea del argument original , jo em vaig fabricar un , i com es molt plàstica , la vaig gaudir com un menut fent de lleonet .
La resta del cap de setmana es difusa , vaig tindre un final de divendres tendret , un dissabte de festa temàtica que em va ajustar massa al final i un diumenge envoltat de gent per la vesprada i fugaç per la nit.

I ara ací estic , menjant-me un a un els estels que havia ficat al cel i que ja només valen per a guiar-me en busca de bon vent. Bona nit a tothom.

dissabte, de maig 19, 2007

Mira'm als ulls , que et veig.


A sovint me'n vinc ací i em refugie del mon , només son instants que em permet la meua imaginació , però se que d'ací no molt vaig a tornar , vaig a pujar al Perdut i tancar un maleït cicle. No se com es tancarà , però de segur que es amb un somriure.


Em trobava perdut , perdut ,
quan per fi em vaig retrobar ,
vaig morir al intentar abraçar
el reflex de la lluna al aigua.

Ara que soc al fons del llac,
només en resta surar.
Doncs allà dalt ,
desdibuixada per les ones,
encara puc albirar una lluna.

Qui sap quina Lluna m'espera ,
jo no en tinc ni idea ,
però ja ho va dir el poeta ,
parlant de nits com aquesta ...

'Nadie come naranjas
bajo la luna llena.
Es preciso comer
fruta verde y helada.'


I un poc d'un altre mestre com es en Serrat ...

divendres, de maig 18, 2007

La cosa più importante.


Gotes de metall pensant cauen ,
sorgides del temps cremant etapes,
lacerant la meua pell sense pietat,
omplint-me la vida de cicatrius.

Vaig ser agosarat , potser massa
i la partida es com es ,
no hi ha 'farol' , un error?
no se jugar d'un altra manera.

De nit la lluna em mira
i tinc converses amb ella
però mai em sap dir el nom dels estels
son massa per a recordar-los sembla.

Que puc fer per conèixer el nom
del únic estel que m'interessa ,
si no em deixa preguntar-li ,
i la lluna ja no se'n recorda?.

No vull que la foscor em prenga ,
però l'anima ja es morta ,
ni rel , ni fulles , només fusta,
deixe'm córrer el vent.

dijous, de maig 17, 2007

Dia pla


Que tinc ? , no ho se ,
Que vull ? , depèn del dia , de la hora , del minut ,
Cap a on vaig ? , ara cap a dalt , ara cap a baix , ... ,
Que desitge ? , la pau mundial , ?
Que espere ? , esperança

Potser ha arribat el moment de curar-me del tot
de netejar-ho , amb el risc que això comporta
de deixar de fer força i respirar fons.



Potser ja es moment del au revoire mon petisa.

dilluns, de maig 14, 2007

Maig Negre



Sembla que de vegades tot el vent bufa a la contra , no hi ha res que s'endrece i per contra tot el que t'envolta comença a ficar-se tort. Comentava un parell d'entrades a baix que avui aniria al Palau de les Arts a vorer La Walkiria , doncs no , no vaig a poder anar-hi perquè tot s'ha capgirat d'última hora i s'ha ensorrat el plan.

No se que passa ,les arrels del meu arbre han perdut força , no busca l'aigua com avanç. Les fulles cauen al maig com si arribara la tardor; pense que es trist. Son les decisions mal preses al hivern , coses que ara es poden vorer clares al cel blau de la primavera i que aleshores s'ocultaven darrere de núvols grisos. Per un moment , vaig pensar que m'havia adonat del error a temps , i va reviscolar , va traure forces i les fulles verdes que van mirar al mon a les hores son les que ara estan a terra. Al menys ara puc vorer quin va ser el error , soc menys neci , i estic en pau amb el mon , per molt que aquest intente donar-me guerra amb els colps demolidors del destí que em fan pagar per tot això , que carreguen damunt de la meua esquena un pes infinitament superior al que pensava que podria aguantar , però aguante !!! , i aguantaré , i continuaré Somniant i continuaré Lluitant. I si he de morir per a tornar a nàixer , així serà.

Només se que no em puc llevar del cap una mirada , una paraula , un adeu ,amb sinceritat.


No hi ha demà - Obrint Pas

dissabte, de maig 12, 2007

No Comment



IN MEMORIAM


Cregué en prodigis fins que un oportú
forat al pulmó dret el corsecà
com una rel posada al sol.
                                        Tenia
dinou anys o poc més i la tendresa
li tacava la pell com un èczema.

Va partir poc. Quan el sobtà la mort
digué quatre renecs amb veu ben clara
i escopí sang,impúdic i solemne.

Ara reposa en pau. Preguem per ell.

Miquel Martí i Pol.

divendres, de maig 11, 2007

Mossegant

La foto l'he estreta d'ací


Estabornit per la nit , dedique els dies a mirar a l'horitzó per damunt de l'aigua i el salnitre. Deixant que la rumor de la Mar m'acarone l'anima. Només tinc ganes de donar-li un mos al l'horitzó i trencar l'implacable línia continua. Recobrar l'equilibri desequilibrat on tan segur estic , de ballar per damunt del cable a la llum de Lluna , miolar amb els gats del carreró i botar fins a una penya per udolar amb els llops mentre mire als ulls , fins al fons de la seua anima , a la Lluna , a la Lluna Llunera. I eixir correns nu fins tocar el Sol de la matinada, per a desprès volar fins a un tros de pedra que sura al mig del univers , i seure amb les cames penjat a la vora dels estels , per a finalment, poder somniar en fer coses meravelloses.

Caminar per la sorra de la platja pot ser un castic o un plaer , es pesat i fins i tot esgotador , però fent-ho, escolte la Mar al meu costat , sentir el meu cos començant per la planta dels peus , i sempre note com la brisa m'envolta , m'abraça i finalment em fa flotar per damunt de la sorra , carrega les meues ales i puc començar a volar. Ja estic a la platja , Dimarts i Dimecres vaig tastar sorra , comence a caminar , si vols volar amb mi , no et descuides massa ...

Dilluns , vaig a visitar El Palau de les Arts , ni més ni menys que per a vorer La walkiria , amb Zubin Mehta a la direcció musical i la La Fura dels Baus encarregada de la resta. Tinc tantes ganes , primer d'explorar el recinte de Calatrava que tant de temps he vist créixer i indagar per l'arquitectura del edifici. Segon per l'espectacle , promet ser d'aquelles cosses que costa oblidar en una temporada. Promet contar les meues impressions de 'lego'. I tercer agrair a Mario , per dir-me-ho , convèncerm i finalment , aconseguir-me l'entrada , gracies mestre !!!.

I al despertar ...


I al despertar , més que res , faré de menys que ningú em diga que els meus ulls s'han reciclat.

La màgia encara hi es amb mi. Somnie i Lluite.Però ja faig teràpia.

dijous, de maig 10, 2007

Mire els estels , no em queda altra.


cavalls.horitzó.el mur.—camí porcellana.petita.(pas de dansa.cavall.enyor.

Jo tornaré a cridar el teu nom contra el vent ...

I com avui no m'ixen més paraules , empraré les del mestre Lluís ...

Cant de l'enyor

Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Lluís Llach

diumenge, de maig 06, 2007

Traduïnt ...


Voici que vient l'été la saison violente
Et ma jeunesse est morte ainsi que le printemps
O Soleil c'est le temps de la Raison ardente
Et j'attends
Pour la suivre toujours la forme noble et douce
Qu'elle prend afin que je l'aime seulement
Elle vient et m'attire ainsi qu'un fer l'aimant
Elle a l'aspect charmant
D'une adorable rousse.

Extret de La jolie rousse
Guillaume Apollinaire (1880 - 1918)


I que qui diu rousse , diu el que a cadascú li interesse ;).

Avui Rugbi-sangria , a vorer si en el proper post vos done detalls , Bon Soir mes amis !!.

dijous, de maig 03, 2007

Camí D'Itaca


I vinc , d'un dia de pluja , d'una setmana de pluja , d'un temps de mel amb terra , de dolça amargura , de terra verda i aire humit , de vorer els estels.

Primer , com es habitual , els deures , que ja era hora ...

PIEDRA NEGRA SOBRE UNA PIEDRA BLANCA


Me moriré en París con aguacero,
un día del cual tengo ya el recuerdo.
Me moriré en París -y no me corro-
talvez un jueves, como es hoy de otoño.

Jueves será, porque hoy, jueves, que proso
estos versos, los húmeros me he puesto
a la mala y,
jamas como hoy, me he vuelto,
con todo mi camino, a verme solo.

César Vallejo ha muerto, le pegaban
todos sin que él les haga nada;
le daban duro con un palo y duro

también con una soga; son testigos
los días jueves y los huesos húmeros,
la soledad, la lluvia, los caminos…

César Vallejo

Quatre parts , una idea.
Primera:
No se en quin moment de la seua vida escriu açò , però per a mi la imatge es un escriptor en soledat ,a París , un dia de pluja , i veient passar els últims instants de la seua vida , pot ser queden un parell de mesos , de dies , de hores , qui sap. Simplement ell ja es mort , avui mateix.
Segona:
Avui ha decidit que ja es mort , mort per a lo que a ell li importa , ja no hi ha res al mon que li valga la pena , ja no val la pena continuar vivint
Tercera:
L'unic que li queda es el record de la pena , de lo dur de la vida , de la gent que l'ha maltractat , que s'ha aprofitat d'ell ...
Quarta:
Només li queda el que l'envolta , inanimat , lúgubre , només li queda la mort.

La idea:
Ja no li queda res realment valuós , només la mort , per que no avui ?

Curiosament , va morir un dia de pluja a Paris , un dia del que ja tenia el record.

I ara , les banalitats ...
Puc resumir-ho tot amb una setmana intensa d'anada i tornada , de pluja , de sang , i sobretot de força per a mi. He estat al 'Vinya Rock' , finalment , i ha sigut el Vinya de la pluja , el Vinya per el qual , a partir de l'any que ve , un escenari s'anomenarà 2007. Jo podré dir allò tan clàsic de 'Jo vaig estar allà' . De fet vaig pujar i baixar , i tres dies a remulla. Però valuosos , de vorer concerts potser irrepetibles , com el de 'Obrint Pas' , amb 30000 goles corejant cançons del País Valencià , o el de 'Manu Chao' que va ser el millor de tots , sense oblidar el de 'Macaco' o el de 'Los Delinqünetes' on ho vaig passar de por. També vaig vorer grups als que tenia ganes , com 'Hora zulú' , que em van pareixer una mica justos en directe , 'S.A.' , potser es el de sempre , a mi no em va fascinar , però hi ha gent que diu va ser el millor , i la gran pena que tinc va ser no vorer a 'Solufly' , ja que estava fugint de la tempestat.
I més dies d'anar i tornar al meu cap , d'estimar amb força i no rendir-me de somniar , de somniar dur i fort.I finalment d'oferir , d'oferir el que em demane el mon , soc generós perquè ho dec tot. Així que aprofiteu-vos de mi , que estic d'oferta ;) !!!!.
Somniaré amb fàbriques de cafè , màquines de te i passarel·les de xocolata , somniaré , perquè hi ha que somniar. Així , que tots , somnieu , somnieu fort. I per damunt de tot , somnia tu , ma Meru.

Doneu-li al Play i gaudiu del viatge com ho faig jo.



Viatge a Itaca - Lluís Llach

dilluns, d’abril 30, 2007

Bounded


Hi ha que entendre que no tot es pot entendre , perquè aquest es el principi per a poder somniar.

Lluitaré , Somniaré.

divendres, d’abril 27, 2007

Festival


Men vaig al 'ViñaRock' amb un mig somriure , ahir va ser un dia nuvolat , dia de projectar Paris als carrers de València , dia de caminar i recórrer espais físics i vitals . Men vaig amb un mig somriure a la trobada d'una horda de gent coneguda , d'una experiència nova (a la vellea ... ), i amb anim de pasar-ho be. Men vaig amb un mig somriure , una mirada a la retina , i una abraçada al cor. Men vaig a cridar , a botar i a enviar als meus dimonis molt lluny , pasem-ho be i al bou. Men vaig amb una mirada estacada a la meua anima.
Men vaig amb els deures per fer :$ , promès que quan torne.

Men vaig amb quatre ratolins a una ma i un a l'altra.

dimecres, d’abril 18, 2007

Somniat amb homes-pardal electrics



Extret de Fogonazos.

Després de veuré açò no puc menys que ficar-ho. Les imatges pertanyen al documental 'Straight up' i mostren el treball habitual de revisió de les línies d'alta tensió en EEUU. Son un dels espectacles més surrealistes que he vist en molt de temps , son quasi com un somni. A mi personalment em reporten una extranya sensació de pau i irrealitat que m'ha deixat un bon rato bocavadat.

Un beset a tots i totes , i sobretot a tu que estàs llegint açò que semblen només línies de text.

dimarts, d’abril 17, 2007

Mira'm als ulls


Els deures ...

CHICO WRANGLER

Dulce corazón mío de súbito asaltado.
Todo por adorar más de lo permisible.
Todo porque un cigarro se asienta en una boca
y en sus jugosas sedas se humedece.
Porque una camiseta incitante señala,
de su pecho, el escudo durísimo,
y un vigoroso brazo de la mínima manga sobresale.
Todo porque unas piernas, unas perfectas piernas,
dentro del más ceñido pantalón, frente a mí se separan.
Se separan.

De "Indicios vehementes" 1985 , Ana Rossetti

Potser , tot es podria resumir amb una paraula , 'feromones' , encara que al fons de tot es pot veure una imatge d'amor amagada dins d'un atac de sexe , però hi ha que mirar-ho amb ulls retorts ;).

I després la historieta ...

Concerts , horta , claustre. així es pot resumir el meu cap de setmana . Això si , gracies a la sister que puc dir m'ha 'obligat' de concert en concert , primer a la Jam , inmensa Jam d'Alcasser i desprès el concert del 'wha wha' per a presentar-me els 'Gandules'. També molt interessant el fet de currar un dissabte amb 6 tarats més com jo , fent projectes que com cuadre un ens fica a la lluna. I finalment dia al mig de l'horta , dia de gelat , sol i un milió de dubtes , encara no se on estic ni cap a on vaig , només se que ara ,potser ja, duc el sol a l'esquena. I que en certa manera s'ha parat el temps i l'espai i que tinc por , del mon , potser em toque ficar-me l'etiqueta de LQATH.
I finalment dedicatòria especial per a Javi , perquè només me'l trobe de festa ... i perjudicat.

Bona nit , nens i nenes , ja falta menys per a que puga tornar a contar contes.

divendres, d’abril 13, 2007

Contradicció


La fotografia es d'aquesta noticia. La he inclosa perquè es d'una plasticitat brutal. Tan terrible com hipnòtica.Gran foto.


Si , tens raó , soc una contradicció , visc al caos , en mig del no res i envoltat per tot. No se cap a on anar , però no pare de caminar , dubitatiu , avant , arrere , dreta , avant , esquerra , darrere ... no se el que volen les meues cames , les meues mans , els meus ulls , cada dia més cansats de intentar mirar més enllà i no veure ací. M'agrada que m'acaronen i mentre sentir les veritats que fustiguen la meua pell amb suavitat , Tinc el cor de vacances i el cervell en vaga , i la resta del cos perduda als corredors d'un edifici que de sobte , no coneixen. La ma esquerra diu Sol , i la dreta Lluna , una cama em demana encens i l'altra mirra , que ha sigut dels reis mags ???. I al final desperte i sempre la mateixa qüestió , si soc tan gos per afaitar-me la cara , que faré quan siga el cap?? I en eixa resposta , pot ser , tinc la solució.
Perquè no sempre es el mateix el que es vol , que el que es desitja.
I estan les pors per a confondre el que es te , el que es vol , i el que es desitja.
I tu , que vols? que desitges? i sobre tot , de que tens por?

dimarts, d’abril 10, 2007

D'un xiquet ...


Avui primer els deures ...

F A R E W E L L

1

DESDE el fondo de ti, y arrodillado,
un niño triste, como yo, nos mira.

Por esa vida que arderá en sus venas
tendrían que amarrarse nuestras vidas.

Por esas manos, hijas de tus manos,
tendrían que matar las manos mías.

Por sus ojos abiertos en la tierra
veré en los tuyos lágrimas un día.

2

YO NO lo quiero, Amada.

Para que nada nos amarre
que no nos una nada.

Ni la palabra que aromó tu boca,
ni lo que no dijeron las palabras.

Ni la fiesta de amor que no tuvimos,
ni tus sollozos junto a la ventana.

3

(AMO el amor de los marineros
que besan y se van.

Dejan una promesa.
No vuelven nunca más.

En cada puerto una mujer espera:
los marineros besan y se van.

Una noche se acuestan con la muerte
en el lecho del mar.

4

AMO el amor que se reparte
en besos, lecho y pan.

Amor que puede ser eterno
y puede ser fugaz.

Amor que quiere libertarse
para volver a amar.

Amor divinizado que se acerca
Amor divinizado que se va.)

5

YA NO se encantarán mis ojos en tus ojos,
ya no se endulzará junto a ti mi dolor.

Pero hacia donde vaya llevaré tu mirada
y hacia donde camines llevarás mi dolor.

Fui tuyo, fuiste mía. Qué más? Juntos hicimos
un recodo en la ruta donde el amor pasó.

Fui tuyo, fuiste mía. Tu serás del que te ame,
del que corte en tu huerto lo que he sembrado yo.

Yo me voy. Estoy triste: pero siempre estoy triste.
Vengo desde tus brazos. No sé hacia dónde voy.

...Desde tu corazón me dice adiós un niño.
Y yo le digo adiós.

Pablo Neruda

1. Em fa mal només de pensar-ho.
2. A sovint no hi res millor que el silenci de les paraules.
3. El desig no es sempre la realitat , i al final , tots ens gitem amb la mateixa.
4. En definitiva la eternitat es fugaç.
5. "...Desde tu corazón me dice adiós un niño.
Y yo le digo adiós." , res més que afegir.


Pense que eren molt difícils els deures d'avui , i potser no els he treballat com deuria , però millor deixe'm-ho així ;).


Molt be , anem per feina :
La interpretació que jo li done , evidencia o una gran covardia o simplement el desig de sentir d'una manera pura , amb tota la amplada de la paula. El fet , que em van recordar a una conversa de cervesa a la ma , es qui es l'autor , i be , potser , des de aquest prisma es pot arribar a la conclusió que , regirant molt , es un poema al mateix però no como a sentiment si no com a un rapte momentani.
El resum es que al mig d'un amor tan gran com el cel , apareix un xiquet , un xiquet al qual hi ha que estimar , fins i tot matar , però que desvirtua el sentiment pur del amor, que no hi haja res que obligue , que només haja amor i res més. Per això alava el amor pur , el que només es amor , i finalment s'acomiada d'ella i d'ell.

Com son deures refets no els he treballat massa tampoc , no m'ho tingueu en conte.


I ara la crònica :

Fa més del que voldria que no hi ha res per ací , així que he acumulat , potser , massa pedres a la meua motxilla , però traure unes quantes , llevaré el fang , i les exposaré el millor que puga.

I m'he anat ,per fi , lliure al mig de la pluja , poses per el fang fins a les entranyes , ple d'aire de llibertat. I he conegut a "Gato Negro" un punt a recordar en mig del no res o del tot , gracies per fer-nos companyia al dinar. Ho he gaudit , ha sigut curt , però potent , genial , he volat sense traure els peus de terra , he sentit coses que feia de menys , i he netejat el meu cap. He jugat les meues cartes , i sembla que la partida agafa color , sembla que potser , ja se quina serà la meua propera ma , el que no se , es que tindrà la resta de la taula a les seues , juguem , juguem , que la vida es somni , i els somnis , somnis son.

dimarts, d’abril 03, 2007

Black Jack


Tot a una carta , ja m'entens , es tot o res en un tres i no res. Potser tota la partida ha sigut un farol , però vaig arriscar i jugar-me-ho tot , la camisa , el cor i l'anima a una ma , potser no es el moment , potser vaig tan enganyat que em coste una vida recuperar-me , però es el moment , només puc perdre o no perdre , allà va la meua ma , damunt de la taula , negre , roig i blanc , nues , sobre el verd de l'herba que tant m'agrada trepitjar descalç. Tot , no tinc res més , i a la teua ma tens la resposta , es l'hora de jugar , d'arriscar , de morir al vell mig del riu. Perquè en definitiva , aquest joc es com tindre l'anima fosca , incerta , a una carta.

dilluns, d’abril 02, 2007

peçonha


Penses que eres el que el mon necessita
un ser indispensable , el correcte,
al menys així ho fas veure.
I fins i tot t'ho creus ,
i la culpa de tot sempre de la resta.
I no eres més que les restes d'un naufragi ,
d'un naufragi de naufragis ,
navegant per la mar amb la fusta pútrida
el velamen negre per l'odi,
i salitre menjan-te les entranyes ,
l'anima coberta de brea ...
i amb el vent sempre en contra.

Però no es el vent que t'esquiva,
es la teua anima que sempre gira ,
per a tindre excusa , la excusa , la gran excusa,
i poder clamar al cel que la vida es injusta.
Que les coses no som com deurien.

Així que estàs tu per endreçar-les.
si fa falta zitzània , no dubtes,
i apunyalar per l'esquena es quotidià.
El fi sempre justifica els mitjans ... .
Per a després anar plorant les penes
intentant donar la llàstima que tu provoques,
fent veure que eres un desgraciat.

Et desitjaria que mossegares la teua llengua ,
no fa falta , se que ho fas cada nit ,
que el rancor et consumeix a diari ,
i que al final , tot es paga . Tot.

I moltes coses ...


Primer els deures ...

A UN RÍO LE LLAMAN CARLOS

Yo me senté en la orilla;
quería preguntarte, preguntarme tu secreto;
convencerme de que los ríos resbalan
hacia un anhelo y viven;
y que cada uno nace y muere distinto
(lo mismo que a ti te llaman Carlos).

Quería preguntarte, mi alma quería preguntarte
por qué anhelas, hacia qué resbalas, para qué vives.
Dímelo, río,
y dime, di, por qué te llaman Carlos.

Ah, loco, yo, loco, quería saber qué eras, quién eras
(genero, especie...)
y qué eran, qué significaban «fluir», «fluido», «fluente»;
qué instante era tu instante
cuál de tus mil reflejos, tú; reflejo absoluto
yo quería indagar el último recinto de tu vida
tu unicidad, esa alma de agua única,
por la que te conocen por Carlos.

Carlos es una tristeza, muy mansa y gris,
que fluye entre edificios nobles,
a Minerva sagrados y entre hangares
que anuncios y consignas coronan.
Y el río fluye y fluye, indiferente.
A veces, suburbana, verde, una sonrisilla
de hierba se distiende, pegada a la ribera.
Yo me he sentado allí, sobre la hierba quemada
del invierno para pensar por qué los ríos
siempre anhelan futuro, como tú lento y gris.
Y para preguntarte por qué te llaman Carlos.

Y tu fluías, fluías, sin cesar, indiferente
y no escuchabas a tu amante extático
que te miraba preguntándote
como miramos a nuestra primera enamorada para saber si le fluye
un alma por los ojos,
y si en su sima el mundo será todo luz blanca
o si acaso su sonreír es sólo eso: una boca amarga que besa.
Así te preguntaba: como le preguntamos a Dios en la sombra
de los quince años,
entre fiebres oscuras y los días -qué verano- tan lentos.
Yo quería que me revelaras el secreto de la vida
y de tu vida, y por qué te llamaban Carlos.

Yo no sé por qué me he puesto tan triste,
contemplando el fluir de este río...
Un río es agua, lágrimas: mas no sé quién las llora.
El río Carlos es una tristeza gris, mas no sé quién la llora.
Pero sé que la tristeza es gris y fluye.
Porque sólo fluye en el mundo la tristeza.
Todo lo que fluye es lágrimas.
Todo lo que fluye es tristeza, y no sabemos de dónde viene la tristeza.
Como yo no sé quién te llora, río Carlos,
como yo no sé por qué eres una tristeza
ni por qué te llaman Carlos.

Era bien de mañana cuando yo me he sentado
a contemplar el misterio fluyente de este río,
y he pasado muchas horas preguntándome, preguntándote.
Preguntando a este río, gris lo mismo que un dios;
preguntándome, como se le pregunta a un dios triste:
¿qué buscan los ríos? ¿qué es un río?
Dime, dime qué eres, qué buscas,
río, y por qué te llaman Carlos.

Y ahora me fluye dentro una tristeza,
un río de tristeza gris,
con lentos puentes grises,
como estructuras funerales grises.
Tengo frío en el alma y en los pies.
Y el sol se pone.
Ha debido pasar mucho tiempo.
Ha debido pasar el tiempo lento, lento,
minutos, siglos, eras.
Ha debido pasar toda la pena del mundo,
como un tiempo lentísimo.
Han debido pasar todas las lágrimas del mundo,
como un río indiferente.
Ha debido pasar mucho tiempo, amigos míos,
mucho tiempo
desde que yo me senté aquí en la orilla,
a orillas de esta tristeza, de este
río al que le llamaban Dámaso, digo, Carlos.


Damaso Alonso.


I la resposta es ...
1.- "Quería preguntarte, mi alma quería preguntarte
por qué anhelas, hacia qué resbalas, para qué vives."

La frase , aquesta frase avui em ressona al cap com una campana que sona al mig de la vall , solitària a dalt d'un campanar perdut. Potser es la preguntaria que faria , que em faria , que supose seria distinta ahir , avui i demà ...

2.- "qué instante era tu instante" (questionat)

El vers , increïble la precisió inexacta i incontestable , de resposta impossible i a la vegada fàcil de respondre , o potser tot el contrari , potser una pregunta de diari o una pregunta vital , no ho se , només se que per a mi es demoledora.

Després les històries :

Setmana moguda , mil xarretes , confessions , una mica de psicologia , i realment molt agradable. He netejat moltes coses , he ordenat unes altres , he vist gent que tenia moltes ganes de veure , moltes gracies a totes , i finalment he descobert un espai per als dijous després de sopar,gracies Carmen , fins que deixe d'anar , que em conec i ho faré . I gracies a les companyes de viatge , Esther (Abuela) i Madeleine (Madalena) , que m'han regalat dos nits delicioses ... precisament dels dijous puc traure un parell de reculls , doncs son tertúlies literàries , els últims dos dijous era d'autors de primer any d'un taller i em va crida l'atenció açò ...

No ames lo que soy
sino a quien pude ser
o envenena tu pecho , madre.

Alejandro Pellicer


Padre no esconde conejos. No lame ni contamina nada. Deambula por el rastro con paso de usurero , atento al oro que destiñe. Tan falto de sí mismo , pobre.
Padre pasa-tiempo midiendo a su alcance la costumbre , la multitud , la caravana y la altura de su pene con la muerte.

Guillermo Roqués (Medio melé)

Son aquests bàsicament per que son curts. El que no lleva que m'agraden molt.
I pot ser ja es prou per avui, que volia anar al llit no massa d'hora i ací estic encara , tan encara que vaig a cridar de nou a la fada que em dona les bones nits tots el dies.